Són mals temps pels optimistes
Ara que la màquina del temps ha passat de moda, tothom s’ha oblidat de qui la va inventar. Per consolar-se, de tant en tant, Peter Wall s’enfila al prototip que guarda a la cuina i viatja uns anys enrere perquè el venerin.
Però en la seva darrera excursió Peter Wall va recular gairebé trenta anys. Quan encara la màquina del temps era una fantasia. Quan ell era tot just un estudiant d’enginyeria i ni es podia imaginar l’èxit que la història li tenia reservat. Quan passava els vespres en una taverna servint copes per pagar-se els estudis i alguna que altra papereta de cocaïna.
La mateixa persona d’un temps ençà i d’un temps enllà es van trobar un a cada banda de la mateixa barra. El jove Wall va omplir un got ample de conyac al Wall adult, que el va temporitzar durant dues hores per no gastar en aquell bar més del que es podia permetre. Per no beure més del que el seu fetge podia tolerar.
Va passar desapercebut pel cambrer, que no va notar que l’envellit Peter Wall fingia quan es feia el torrat per dirigir-se-li.
-¿Què… què pretén l’univers expandint-se sense parar? ¿On vol arribar?
El cambrer hi estava acostumat, als borratxos que es posaven transcendents.
-¿Saps què li diria a Déu? Que tot això li ha marxat de les mans.
L’estratègia del Peter era desvariejar com a pròleg. Com a aproximació. Per més tard, quan hagués cridat l’atenció del cambrer, aconsellar-se a si mateix en un intent desesperat perquè no cometés els errors ja comesos.
-La vida és una merda. I a més és tan curta…
Però no comptava amb la seva pròpia insolència.
-O potser, simplement, són mals temps pels optimistes, senyor.
Ni amb els horaris de l’època, que obligaven els bars a tancar a les dues.
-No li repetiré. Ha de sortir del local.
-Però espera, espera. Que he vingut del futur per…
-Seguretat!
