Al·lèrgia
Mai havíem volgut tenir fills. Convençuts que, si bé una criatura et pot donar els moments més màgics de la teva existència, aquests no compensen les angoixes que els acompanyen. Potser no cal viure la vida sense perdre’s res. Potser ja fem amb una felicitat moderada. Però quan ella em va dir que estava embarassada, sense saber ben bé com havia passat, vaig limitar-me a arronsar les espatlles i deixar anar un entusiàstic “Doncs què hi farem”.
Nou mesos de proves, controls, analítiques i ecografies no van revelar cap inconvenient prematur. Fins el dia del part, que va ser alhora el més feliç i el més trist de les nostres vides. Perquè la natura és sàvia, però també una mica filla de puta. I la Flora, la petita Flora, va néixer amb una patologia única. Patia al·lèrgia a l’oxigen.
Van ser dos minuts d’existència corprenedora. El mateix viure la matava. La Flora aspirava amb tota la seva ànima per omplir-se de les forces que li eren alhora verí, en una lluita absurda i torturadora. Els pulmons li crepitaven de manera similar al so de trepitjar una branca, mentre el nas se li obria i se li tancava com una parpella desesperada. Com les brànquies d’un peix que ha estat tret de l’aigua però encara no n’ha pres consciència.
Vaig poder veure-la patir amb tot detall. De ben a prop. Mentre el plor que se m’havia escapat al veure-la arribar es creuava amb el plor fruït de veure com ens marxava. Instintivament li vaig agafar una d’aquelles diminutes mans, mentre les seves galtes passaven del rosat al morat intens sense donar-nos marge a fer-nos-en a la idea. I tot el so que m’envoltava m’arribava esmorteït. Com si les corre-cuïtes d’infermeres, els sanglots histèrics de la mare, o els xiulets de les maquinàries fossin a un centenar de quilòmetres d’allí.
Tota la meva atenció era posada a no perdre’m ni un instant dels pocs que van formar l’existència de la Flora. Per condensar-hi tot allò que em semblava que un pare podia sentir per un fill. Inclòs l’orgull de veure com la meva nena feia història sense necessitar més de dos minuts de vida.
*Dedicat a la Flora (18/7/2011 a les 04:56 - 18/7/2011 a les 04:58)
