el mentider

Sé que no duc armes. Ni drogues. Ni xampú. Però quan sóc davant l’arc de seguretat de l’aeroport m’angoixo.

M’intimida el personal de seguretat. Parlen entre ells en veu molt baixa, i estic convençut que parlen de mi. Que es donen les consignes a seguir quan el xiulet m’assenyali. Que es reparteixen els papers de poli bo i poli dolent.

M’inquieta l’scanner que s’empassa el meu equipatge de mà. I aquella ganyota de sospita que marca de manera permanent el Guardia Civil encarregat d’escrutar-lo. No puc evitar mirar de reüll, des de la cua, aquella imatge tacada de colors on sé que no hi ha res que no pugui haver-hi. I mirar-la creuant els dits perquè ni tan sols d’això s’adonin.

M’espanta que la senyora grassa del meu davant somrigui mentre l’escorcollen, com si li fessin pessigolles i mirés d’aguantar-se-les. Que la deixin passar amb amabilitat després de verificar que no és perillosa i que m’indiquin, amb un gest mínim, que és el meu torn. Que creui la línia i passi per sota de l’arc.

Temo que em detectin les males intencions i me les facin confessar en un quarto decorat amb fotografies de terroristes en recerca.

No quedo tranquil fins que els agents, aferrant els seus gossos, m’han deixat passar. Després de mirar-me malament, traspuant suspicàcia i convençuts que no sóc aigua clara malgrat la falta d’evidències.