Internet era el futur. No es veien negres jugant a golf ni a tennis. I les mares bufetejaven els fills sense temor a una querella. Eren els dies bons.
L’estiu durava tres mesos i no un. Vestíem calça curta, no ens havíem de depilar l’espatlla i ens podíem estirar al sofà sense que els peus traguessin el cap per sobre el reposabraços. Teníem la mida justa. Miràvem sèries de riures enllaunats i quedaven capítols dels Simpson que no havíem vist. Seguíem el règim del “menja que has de créixer” i existien els diumenges al matí.
Avui ens hem trobat els de la vella colla per fer balanç. Hem conclòs que no, que no compensa. Que els plaers de la vida adulta no es valen els esforços que impliquen. I en un gest de rebel·lió hem decidit que tindrem fills de seguida. Per tenir a prop el goig de qui encara no tem, ni dubta, ni escriu.