Un quart i mig
El rellotge marcava un quart i mig de quatre. Però eren dos quarts de vuit i el sol s’havia començat a pondre.
El cadàver que jeia des de feia setmanes enmig del menjador no esperava visites. Així que s’hagués sorprès de sentir el so metàl·lic que feia qui burxava el pany.
Com a molt, en vida, hagués especulat amb la possibilitat remota que fos un dels seus fills, decidit a visitar-la sense ser Nadal. O la seva néta preferida, que si ho era (de preferida) era gràcies als anys que feia que no la veia. Prous com per mitificar-la. O potser uns lladres de l’est dels que tant havia ella advertit. Que tard o d’hora li entrarien a casa per aprofitar-se d’una vella desvalguda, deia. I quan més desvalguda que ara, que és morta. Sola. A mig podrir.
