Please RT
L’Alfred fa saber a tothom que li acaben de diagnosticar una leucèmia terminal. Ho fa a través de totes les xarxes socials on té presència. “Em queden com a molt dos mesos”—twitteja. I en demana RT.
Gent que no coneix de res li omple la bústia amb rèpliques d’ànim, missatges privats interessant-se per ell, i algun desafortunat “M’agrada”. L’Alfred els correspon amb un genèric “Moltes gràcies a tots!”, i justifica no respondre un per un perquè li prendria massa temps. No obstant, es compromet a anar explicant el dia a dia dels seus últims dies. Per deferència i per hàbit.
En comentaris breus i sintàcticament discutibles transmet com l’emprenya la pluja i la gent baixeta que duu paraigües. Com en són d’avorrides les sessions en va de quimioteràpia. Com n’és, d’atractiva, l’infermera que li clava les injeccions de morfina per apaivagar el dolor.
Cada “Bon dia” és celebrat. Cada “Per fi és divendres!” és una bona senyal. Se li multipliquen els amics, els followers, i les preguntes al Formspring. En part per empatia, i en part per participar de l’esdeveniment. Tant 2.0. Tant live.
Aquest recolzament massiu emociona l’Alfred. Ho explica mentre sopa amb la familia, amb orgull. Diu que se sent estimat i que la vida online li dóna forces. Allí ara és algú. Algú que es mor, però algú al cap i a la fi. I brinda tot fent un acudit que seria de mal gust si no el fes ell. A taula riuen, i sa germana comenta en veu baixa que s’alegra que no perdi el bon humor.
“Sopant amb la family”, es llegeix a molts timelines. I el missatge se soterra sota comentaris sobre una estrena televisiva. Ningú sospita que aquell és l’últim. Que les últimes paraules de l’Alfred són tan poc memorables.
L’endemà de l’enterrament la seva mare entra amb por a l’habitació que durant vint anys havia estat la de l’Alfred. N’olora els llençols mentre plora estirada sobre el seu llit. L’enyora a cada esnifada sanglotada. Després es passeja pel quarto resseguint amb el dit índex les fotos i els retalls de diari que tenia penjats al suro. Recol·loca un pòster del Bob Dylan perquè quedi recte. Li engega l’ordinador. Intenta fer login fins a encertar la contrasenya. I escriu: ”Demà de nou a classe, quin pal!”.
