el mentider

Recordo ahir com si fos ahir: va entrar a la botiga que no regento una dona grassa, amb faccions nòrdiques, duent penjat un acordió. Amb un sorprenent accent de Girona em va preguntar si teníem esclòries del 26. I és clar que en teníem! Quina mena de botiga s’havia pensat que tinc?

Vaig fer cap al magatzem a buscar-ne. Perquè ningú desa les esclòries a l’aparador, a temperatura ambient. Al tornar, carregat com un ruc, l’obesa nòrdica ja no hi era. Havia aprofitat la meva absència per desminçar-me el local a una velocitat rècord.

La policia se’n feia creus que ho hagués pogut fer amb tanta rapidesa. Se’n feia tantes, de creus, que van qüestionar la meva denúncia. Com si tot allò que els explicava fos un conte inventat per cobrar de l’asseguradora.

Potser no era versemblant, però era cert!

Els dos agents van ignorar les meves súpliques i van emprendre la sortida, mentre renegaven en veu baixa sobre els pobres diables que se les empesquen totes per prendre el pèl en benefici propi. Jo no els sentia, perquè els meus crits rabiosos em sodomitzaven la capacitat auditiva, fent que només tingués orelles per les meves queixes i no pas per les seves.

Endut per la ira, vaig prendre una de les caixes d’esclòries que havia carregat des del magatzem i vaig llençar-la contra el crani d’un dels policies.

Amb els vint segons que vaig tardar a prendre consciència del meu acte i penedir-me’n, l’agent que no havia rebut ja em tenia emmanillat. M’escridassava assegurant que haver atemptat contra l’autoritat em costaria molt car. I tan bon punt vaig ser dins el cotxe, amb la sirena esvalotant el barri amb el seu clam agònic, vaig saber que m’esperaven mesos de gloixa i berrenguera. Compartint garjola amb la sensació d’impotència. Amb la ràbia condensada de qui se sent estafat i, alhora, troba que li és merescut. Per crèdul.