Duros a quatre pessetes
Entre dues paradetes hippies, on s’hi venen penjolls (a l’una) i figuretes de fang (a l’altra), hi ha una tercera paradeta. Tothom que hi passa per davant se la mira, però ningú s’hi atura. Per això m’hi acosto. Malgrat la fèrria resistència del meu fill Aleix, que prova de convèncer-me a base d’estrebades de recular fins al venedor ambulant de globus (a 20 dòlars cadascun, el lladre).
El de la paradeta on ningú s’atura és un comerciant àrab. Que té esteses damunt un llençol gastat dues piles de bitllets. La primera és una pila de bitllets de 100 dòlars, amb un rètol escrit a mà on s’especifica que el preu de cada bitllet de 100 dòlars és de 50 dòlars. La segona pila és de bitllets de 20 dòlars, cadascun dels quals costa 25 dòlars adquirir.
Entenc de seguida el desconcert dels vianants que he vist passar per davant la paradeta sense gosar fer-hi tractes. Allò pud a estafa. Si bé els bitllets semblen tots autèntics, la sospita és fonamentada. Estic convençut que els bitllets de 100 dòlars que es venen a meitat de preu són falsos. On hi ha el negoci, sinó?
– El puc ajudar? –em pregunta el moro.
Me’l miro un instant, sense respondre, i torno a abaixar el cap per remirar la mercaderia. ¿I els bitllets de 20?¿Què carai hi pinten els bitllets de 20? És evident que ningú serà prou ruc com per comprar bitllets de 20 dòlars pagant-ne 25. Deuen estar col·locats allí per despistar.
L’Aleix fa estona que m’observa. Ha deixat d’estirar-me reivindicativament el braç i només em mira. Atent a la conversa que el venedor reintenta encetar.
– No en malfiï, senyor. Simplement estan d’oferta perquè són bitllets de 100 de la temporada passada.
– Sí, és clar… –deixo anar amb sorna.
Agafo un bitllet de 100 i el poso a contrallum. Com si tingués alguna noció de com distingir un bitllet fals d’un d’autèntic. El sacsejo i el remiro de l’altra banda. El tenso en dos temps. Flap, flap. Fingint que sé el que em faig. El deixo de nou sobre la pila dels de 100 dòlars i n’agafo un dels de 20. Per examinar-lo de manera similar. No en sóc cap expert, jo, però diria que tant els uns com els altres són bitllets de debò.
– Pare… –irromp l’Aleix.– I si compres un bitllet de 100 per 50 dòlars, i després amb el bitllet de 100 compres quatre bitllets de 20?
– Com dius?
– Amb els teus 50 dòlars només podries comprar dos bitllets de 20 perquè en costen 25. En canvi, si primer compres un bitllet de 100, en tindràs prou per comprar-ne fins a quatre de 20.
Em quedo glaçat per la seva perspicàcia. Doncs si el sospitós bitllet de 100 dòlars resulta ser fals, estaré pagant al pressumpte estafador amb la seva pròpia moneda comprant-li després amb aquell mateix bitllet un grapat dels bitllets de 20. M’avergonyeix una mica no haver tingut jo abans aquesta pensada, però estic orgullós d’haver engendrat descendència amb una ment tan lúcida. I per aplaudir la seva deducció matemàtica, faig la compra de bitllets seguint l’hàbil seqüència.
Satisfets, reprenem el camí. L’Aleix fa saltirons al meu voltant i jo camino decidit cap a la carpa de les begudes, on em compraré una cervesa per estrenar algun dels meus nous bitllets.
Mentre sóc a la barra, l’Aleix em demana permís per anar a veure els globus. Li dono el permís i un bitllet de 20 dòlars perquè se’n compri un. S’ho ha ben guanyat.
Minuts més tard, quan ja sóc assegut a una de les taules prenent un got llarg de cervesa fresca, l’Aleix torna amb dos globus a la mà.
– Dos globus? Es pot saber com carai has pagat l’altre?
– El venedor de bitllets me n’ha regalat un quan he passat per davant de la seva paradeta. Per agrair-me que l’hagi ajudat a encolomar-te uns bitllets de 20 més falsos que la dentadura de la iaia.
Somric. Frego el cap de l’Aleix, que ja no em para atenció. I me’l miro jugar amb els dos globus inflats d’heli, mentre espero mòbil en mà que m’atengui la policia.