el mentider

- D’on vénen els nens? –em pregunta el meu fill.

Se’m posen els llavis en lluna creixent, esbossant un mig somriure. I deixo passar un parell de segons en silenci, gaudint d’aquest moment entranyable amb la tranquil·litat de qui el tenia previst.

- No és senzill d’explicar, Juli. –dic per agafar embranzida.

- Doncs no pateixis, pare. –m’interromp– Ja ho busco a Google.

Sabia que em vindria la pregunta, però no m’imaginava que es pogués resoldre així.

No replico res. I ell fa mitja volta i marxa a prendre el govern de l’ordinador del despatx. Jo em quedo abstret pensant en com la ditxosa tecnologia, la que nosaltres mateixos els hem ensenyat a fer anar, priva als pares actuals de la satisfacció de resoldre dubtes a les criatures. Ens priva d’aquells moments en què encara ens podem sentir savis. I maleeixo en veu baixa l’era contemporània, el progrés, i l’autopista informativa.

Setmanes més tard, un diumenge després de dinar, en Juli se’m torna a acostar per demanar-me si puc ajudar-lo amb les arrels quadrades. Que no se’n surt.

Esbosso mig somriure. Potser l’altre meitat de l’esbossat setmanes abans.

- És clar. Espera’m a l’habitació que de seguida pujo.

S’enfila escales amunt. Li segueixo les passes d’oïda fent mentalment el recorregut que ell fa pel pis de dalt. I quan sé que ja és al quarto, agafo la Blackberry i consulto a la Wikipedia com coi es feien les arrels quadrades.