el mentider

El meu avi es mor. I ara que ho sap li agafen les presses. De sobte, vol viatjar. Vol pintar amb carbonet. Vol divorciar-se i tornar-se a casar amb la mateixa dona. Però no li queden ni temps ni forces. Ho nota, que s’està morint. Ho sap perquè tota la vida ha estat un hicopondríac que col·leccionava símptomes, que resultaven ser falses alarmes. En canvi aquests veu clar que són autèntics. Que aquesta vegada va de debò. Per això en pren consciència i diu, ara, que no es vol morir sense fer tot el que ara diu que li queda per fer.

Quan el doctor entra a l’habitació per comunicar-li que el tumor no és operable i que li queden dos mesos (a tot estirar) la futura vídua no s’aguanta la plorera. I això que el metge encara no ha obert la boca. El pacient, ara impacient, es desmaia i el seu cap aterra bruscament sobre la tauleta on li han servit el berenar. Una tauleta feta a mida, d’alçada regulable i amb una sola pota per tal de poder-la arrambar al llit i que quedi just per sobre de les cames estirades. Com un pont. Una tauleta on hi ha un paquet individual de galetes sense gluten, un suc de préssec, el crani d’un vell amb limpotímia i el diari obert per la pàgina on hi ha el joc de les 7 diferències.

No recordo cap visita a casa l’avi en què no l’enxampés fent sudokus, mots encreuats o sopes de lletres. Ha fet passatemps fins que ha descobert que no vol que el temps passi. Fins que ha vist de prop allò que esperava entretenint-se com podia.

Mentre el revifen li prenc el diari. El rellevo en la missió de trobar les 7 diferències entre dues vinyetes aparentment similars: un paisatge nevat amb un repartidor de correu passant amb bicicleta. L’avi ha encerclat de la vinyeta de l’esquerra una xemeneia on hi surt fum (a la vinyeta de la dreta no en surt pas). També ha marcat el peu del repartidor (que en un dibuix és sobre el pedal i a l’altre penja) i una branca d’arbre que falta al gargot veí. Assenyalo de seguida les altres diferències evidents: el nombre de radis de la roda davantera, la volva de neu sobrera de dalt a la dreta, i la teula absent d’una de les teulades.

Mentre una infermera bufeteja l’avi perquè desperti, recompto les diferències que duc trobades. M’acosto mig pam més al paper per trobar la que em falta. No tardo a detectar la borla del barret de llana del carter, que és en un dibuix però no en l’altre. I el guant de la mà que se subjecta al manillar, despullada a la vinyeta del cantó. I trobo també un gat que treu el nas de sota un dels porxos.

No m’adono que en duc nou, de diferències, fins que trobo la desena. Passo llista i les compto amb els dits per assegurar-me’n. M’atabalo perquè l’enunciat diu clarament que en són set. Són les normes del joc i no té cap sentit que el mateix dibuixant les corrompi! Renego en veu alta mentre arriben reforços amb bata i claven sacsejades de desfibrilador al pit de l’avi, a qui es veu que li costa refer-se.

L’àvia crida amb histèria. L’agafo per l’espatlla, la faig seure amb mi i li passo la pàgina 68 del diari. Per si pot repassar-se ella les dues vinyetes i dir-me si les diferències que hi he trobat són o no són diferències. Perquè a vegades un es capfica amb que allà hi ha d’haver diferències i troba més diferències de les que realment hi ha. Però jo diria que no. Que és d’ells. I n’hi ha deu, almenys.