Romàntic
Al bar, l’Àlex fulleja el diari amb un ritual rigorós: horòscop per confirmar els seus temors, necrològiques per sentir-se afortunat, i finalment els anuncis de contactes. Mai ha trucat a cap d’ells perquè és un romàntic. Un romàntic que està esperant l’anunci perfecte. L’anunci de la seva vida. El seu príncep blau de dues línies.
Una gota de cafè s’escampa sobre la contraportada sense que se n’adoni. Està esbalaït llegint amb atenció i traduint amb habilitat experta abreviatures com “95p.”, “fran.nat.”, o “accep.duplex”. Res. Cap dels textos té ànima. Cap d’ells se li aferra per dins, sacsejant-li l’estómac. Cap dels anuncis l’enganxa i el deixa amb ganes de saber com segueix.
No té cap pressa per tornar al despatx, així que quan el diari se li acaba s’entreté escollint dones del seu entorn. Inventant mentalment les seves vides i imaginant quin anunci posarien si es decidissin a prostituir-se. A la taula del costat, per exemple, una noia jove i elegant mossega la banya d’un croissant: “Francesa, 24a., rasurada. Acompanyant d’alt standing, elegant i discreta”. Darrera la barra la veterana Lluïsa, “Madura fogosa, ben dotada. Llaminera. Hotel o domicili”. Just al davant, la seva esposa: “Rossa 1’70. Relativament ben conservada. Gola prof. Libido a reformar”.
Porten vuit anys casats. La coneix millor que ningú. Per això té ben clar, des de fa temps, que ja no el desitja.
—¿Anem? —li diu a mig aixecar-se.
—Anem. —respon ella sense mirar-lo.
S’acomiaden amb un petó fred, protocolari. I es dirigeixen cadascú a la seva feina, en direccions oposades.
