el mentider

No sé si us he explicat que estic promès. Des dels 13 anys.

Corria l’any 1995 i em vaig enamorar perdudament d’una joveneta encisadora. Vaig saber des del primer moment que era la dona perfecta per mi: em feia riure, em feia raonar, em feia trempar, i em feia mantenir la fe en allò que els adults havien deixat de creure. Vam sortir plegats prou temps com per adonar-nos mútuament que mai coneixeríem ningú més idoni. Però érem conscients que la nostra mitja taronja l’havíem trobat massa aviat.

Als 16 vam decidir deixar-ho córrer. Tant l’un com l’altre necessitàvem conèixer altra gent, sortir amb altres persones, follar amb altres amants. Però abans de deslligar-nos i endinsar-nos en la selva de l’adolescència a caçar amb les nostres dents de llet les preses més febles, li vaig demanar matrimoni. No immediat, però matrimoni al cap i a la fi. Agenollat davant seu a la sortida d’una botiga de llaminadures, li vaig encaixar en un del dits que no toca un anell hippy d’aquests barats que venen als mercats ambulants. Era de color morat, amb una mena de purpurina dins. Li vaig demanar si es volia casar amb mi… quan arribés el moment adeqüat.

Em va dir que sí. I ara faig temps esperant que ella trobi que ha arribat l’hora. Jo a l’armari ja hi tinc l’esmòquing.