el mentider

En un edifici de nou pisos, agafo l’ascensor a la vuitena planta. Per baixar. Trobar-hi algú dins em causa sorpresa, induida per la baixa probabilitat: si hi ha 9 nivells, i només 1 d’aquests 9 es troba per damunt del meu (el 8), ¿quin tant per cent de possibilitats hi ha que quan jo agafi l’ascensor hi hagi dins algú que baixa? ¿1 entre 9? ¿Poc més d’un 11%?

La sorpresa es dobla quan comprovo que la persona amb qui coincideixo dins la cabina és una dona de bellesa espatarrant. Una preciositat sense fisures, un cos imponent (i més alt que el meu), uns llavis de gruix mil·limètricament perfecte, pits marcats amb impertinència, i un posat de provocació involuntària. Potser perquè provoca es posi com es posi. Una dona de les que Déu va dissenyar en jornada inspirada. Una dona que brillaria amb llum pròpia d’entre un miler. O el que és el mateix: 0,1 entre 100.

¿Quin tant per cent de possibilitats hi havia que, quan jo agafés l’ascensor a la planta vuitena, hi hagués no sols algú que provingués d’un pis superior sinó que, a més, fos una figura escultural?

La matemàtica em bull quan miro de calcular quina probabilitat hi ha que aquella situació es repeteixi en algun altre moment de la meva vida. No em surt una xifra precisa, però dedueixo que és una xifra miserable.

He d’intentar seduir-la. La meva consciència no em perdonaria no provar-ho.

L’ocasió és tan única que la pressió es multiplica. Li he de dir alguna cosa. I tinc menys de 8 pisos per fer-ho. He perdut pràcticament un pis sencer fent càlculs absurds.

Haurà de ser una sola frase ben triada. Una sola bala que hauré de fer volar amb la precisió requerida en duel a mort.

Mentre el marcador de l’ascensor marca que passem pel nivell 7, sospeso si he de deixar anar un comentari graciós o és preferible una reflexió intel·ligent. Tant l’una com l’altra són propostes de risc: que el comentari graciós no faci gràcia o que la reflexió intel·ligent no sigui intel·ligent.

Estic perdent convicció a mesura que perdem alçada. Estem deixant enrera el nivell 6 i valoro fins a quin punt es valora l’originalitat. Perquè tirar de tòpic, quan intentes seduir algú, no sembla un bon inici. Però si es vol ser creatiu, ¿un sembla pretenciós? ¿I on és el llindar entre allò original i allò incomprensible? Si li pregunto “¿el pernil dolç l’agafes de cuixa o d’espatlla?”, ¿estaré sent original o un foll?

Hem passat de llarg els pisos 5 i 4. No hi ha cap aturada prevista. Ningú ha pitjat el botó perquè faci parada en algun dels pisos que resten abans d’arribar a peu de carrer. Cosa que per una banda celebro, ja que em manté la intimitat i l’exclusivitat amb la deessa que m’acompanya. Però per l’altra no em permet guanyar temps. No em dóna un petit “plus” per decidir una frase letal. Potser un “¿vas cap al centre?” seria la solució per treballar amb més marge. Ja… ¿i si no va cap al centre? La bala a prendre pel cul.

Maleeixo mentalment totes les mares de totes les verges. Som al nivell 3 i no m’inspiro. Ves per on, la musa m’intimida. He quedat en blanc.

El botó de la planta baixa fa pampallugues. Gairebé tantes com el meu miocardi. Però potser gràcies al bombeig accelerat noto que el cervell de nou em rega. Gira com un disc compacte quan el forces a sortir d’un reproductor. Construeix a marxes forçades tres o quatre propostes equilibrades: un pèl gracioses, un pèl intel·ligents, un pèl amables,… Totes amb un mateix defecte i virtut: són moderadament enginyoses. Prou moderades per no semblar un imbècil cregut i donar peu a un rèplica positiva, però també prou moderades com per no semblar un paio brillant i digne d’una rèplica positiva.

No queden pisos per seguir rumiant. Hauré de disparar: carrego al paladar una de les frases relativament enginyoses. Desencaixo les mandíbules per deixar-la sortir. Però a l’últim moment sello els llavis amb brusquedat. Em pregunto si serà estrangera. Perquè en fa tota la pinta! Potser francesa. Afortunadament parlo pocs idiomes, de manera que no tinc massa llengües per triar. Li diré en castellà, que per nombre de parlants arreu del món en comparació amb el català és més probable que el conegui.

Sóc a mitja traducció quan un sotrac indica que l’ascensor aterra. El sacseig em desconcentra i em marxen del cap la traducció i la frase en versió original. La porta es comença a obrir. L’ocasió és a punt de fugir recepció enllà. I com els animals quan es veuen en perill, tiro d’instint: “Si me das tu teléfono te mando una frase buena en cuanto se me ocurra”.