el mentider

Per si mai un dia em ve de gust suicidar-me, he deixat redactada la nota de rigor. Perquè no deixar-ne està mal vist.

Fins i tot quan et vols treure la vida has de donar explicacions.

“Em pesen les cames i les parpelles. La fatiga i la son m’atonyinen de forma sincronitzada. Les molt putes no perdonen que, a la meva edat, passi dues nits en vetlla.

I si el cos dimiteix, el cap es rebel·la. Ni tan sols el cervell entén aquesta meva passió obsessiva per sortit a fer footing. (Sortir a córrer, pel lector rural). Però jo entabano el físic ordenant a la psique que l’obligui a trotar. I enganyo la psique rebent els impulsos constants dels músculs en marxa, els justos perquè no tingui marge per desconnectar-se.

No hi ha harmonia dintre meu. Però no hi és de forma absolutament provocada. M’he proposat fer embogir un cos amb el que estic a disgust i un cap que no soporto.

No m’agrado. No m’agrada ser egoista. Ni ser rancuniós. Ni ser vulgar. Ni ser ambiciós. Ni desconfiat de mena.

Creu-me, no parlo en clau. És només que no me’n surto a l’hora d’explicar el que sento. I això, per algú que només sap escriure, és el més frustrant. És genuina incompetència. En estat pur. Recent collida.

I no callo. Ni m’explico! Sóc un imbècil.

Amor meu, jo no corro. Fujo. I l’única cosa que m’amoïna és que algú em segueixi.

T’estimo”