el mentider

Només ens calia un amic infiltrat a la companyia aèria, molta perícia i poca vergonya: l’amic ens informava dels vols amb més bitllets venuts que places disponibles, llavors nosaltres compràvem els nostres per aquell mateix avió, i a l’hora d’embarcar… “Oh! Aquests cabrons diuen que hi ha overbooking!”.

Jo i la colla ens fèiem els ofesos. No podíem semblar menys indignats que la resta de passatgers, de manera que ens recreàvem en l’insult a l’hostessa més propera (especialment si era rossa) i ens inventàvem alguna llastimosa història familiar: que teníem una mare moribunda al lloc de destí, o que havien ingressat al llunyà hospital una mare en estat molt greu, o bé que la nostra mare ens havia advertit per carta que tenia decidit suicidar-se i que, possiblement, al fer-ho moriria.

Anàvem variant.

Allargassàvem el teatre fins que algun responsable de la companyia apareixia demanant disculpes i sol·licitant voluntaris per renunciar a la seva plaça a canvi d’un grapat d’euros i una nit d’hotel pagada. Reaccionàvem amb professionalitat: aconseguíem ser els primers a sacrificar-nos.

Al llarg de vuit anys vam recórrer el món sencer. Tretze vegades. I amb els beneficis derivats, vam comprar actius tòxics per col·locar-nos fins a rebentar.

Enyoro aquells anys de bandarrisme.

Ara fa temps que no viatjo. Potser quan la mare palmi podré tornar-hi. Però fins aleshores no em moc d’aquí. No em perdonaria que ella ens deixés i jo fos fora.