La festa de la democràcia
Les eleccions municipals al poble han estat d’allò més ajustades.
He anat a votar a la meva antiga escola, en el que era aula de setè d’EGB i ara deu ser primer d’ESO. M’ha evocat molts records trepitjar de nou aquelles rajoles degradades. I he notat les partícules de guix passejar-se per la gola en fer una inspiració profunda d’enyor. El suspir que he deixat anar l’he dipositat, sense voler-ho, a la cara del president de mesa. Que amb la ganyota posada m’ha preguntat els dos cognoms, per verificar que fos al cens.
Els resultats s’han sabut passades les onze.
He sabut quin partit era el guanyador a la tercera ronda de combinats. M’ha convidat el Joaquim a la primera, el 567 a la segona i jo he pagat la darrera. Teníem posada la ràdio local mentre jugàvem la timba. No ens hem volgut perdre el recompte malgrat no parar-li atenció. Com passa amb el sorteig de Nadal de la Lotería. La cambrera del pub no ha posat cap pega a deixar de sintonitzar Flaix FM. A canvi d’una ratlleta, no cal dir-ho.
La victòria ha estat pel candidat del canvi.
Aquest matí, enllaçant amb una nit sense dormir, ens hem acostat a l’Ajuntament per veure’l prendre possessió del càrrec. Inaugurem alcalde. Per això som a punt d’estavellar una ampolla de cava al crani d’un socialista.
