Fooooc!
L’ésser humà és contradictori. Bé, no.
El que és és redundant. Com a mostra, aquest doble “és”.
I un altre exemple: quan un equip de futbol marca un gol, l’aficionat que s’ho mira clama: “Gooool!”. Certament, indiscutible. Però, ¿per què la reacció es limita a narrar l’evidència? ¿No seria més lògica una expressió del tipus “Bé!!!” o “Viscaaa!”? Certament, indiscutible. Però com gairebé tot, el crit “Gooool!” té un origen ancestral que cal respectar.
El rebesavi del meu rebesavi solia explicar als néts que, el seu avi, havia descobert el foc. I que després de batejar la troballa, cada vegada que algú dedicava dos dies a refregar un bastó i aconseguia una nova flama, els bípedes que n’eren testimonis exclamaven “Fooooc!”. Es va anar perdent per la força del costum. El clam “Fooooc!” era cada cop menys apassionat a mesura que es feia més habitual. A mesura que era més assequible parir-ne. Fins arribar a l’extinció del gemec, coincidint amb els primers encenedors.
El “Gooool!” potser també arribarà a desaparèixer. El dia que el futbol deixi de ser un esport garrepa (i primitiu) i els partits acabin 86 a 90 o 110 a 73.
