el mentider

Recordo la primera vegada que sortíem plegats. Havíem quedat davant una llibreria. En arribar-hi ella ja hi era, fent veure que no m’havia vist venir. Vaig acostar-m’hi i, per trencar aquella estúpida tensió inicial, vaig afegir-hi un gra de sinceritat a risc de sembrar major inquietud:

- Escolta, abans de res vull dir-te una cosa: en algun moment d’aquesta nit et faré un petó. No serà ara, ni potser tampoc m’esperaré a deixar-te al portal. De fet, no ho sé quan te’l faré. Només sé que te’l faré. I crec que mereixes saber-ho.

Ella va respondre amb dos cops secs de parpella, anunciant perplexitat. Ho vaig interpretar com una sol·licitud d’alguna explicació.

- No és just que jo vingui a la cita sabent que intentaré besar-te i que tu mantinguis la incertesa de si ho provaré o no. Fa molts dies que espero aquesta vetllada, la he imaginat mentalment un centenar de cops, i he mesurat la idoneïtat o no de mirar de fer-te un petó aquesta primera nit. Vinc amb la decisió presa. I m’he pogut preparar l’estratègia per acostar-te’m i adosar els meus llavis als teus. És de justícia que tu també tinguis el teu marge per preparar-te alguna excusa per rebutjar-me’l o disposar la teva ment per saborejar-lo.

Després d’això vam voltar fent temps fins a l’hora que teníem taula reservada. Comentant l’última de l’Scorsese, comparant els nostres germans petits i rient cruelment d’un home jeparut i coix que perseguia carrer avall la perruca que li volava pel vent. Gaudint de la cita i concentrant-nos en la conversa, el paladar i la riallada. Sense permetre que el dubte de si caurà o no algun petó ens distragués. I reservant els nervis a l’estómac només pels trenta segons de bes.