Vah
Després d’una nova sacsejada, abaixo una mica el llibre que provo de llegir al tren. L’abaixo el que deuen ser tres centímetres, els justos per mirar discretament la criatura que seu al seient del davant: deu tenir deu anys (encara no) i s’ha adormit sobre la seva mà dreta, semi-recolzat a la finestra.
Me’l miro mentre la galta li rellisca molt poc a poc, i el cap sembla destinat a acabar caient i provocar un dels despertars més desgradables de tots els despertars possibles. És com si el crani aprofités la falta de consciència per mirar d’escapar-se del cos, fugint-ne a costa de precipitar-se. El coll no oposa excessiva resistència, però sap que la negligència tindrà temps de corregir-la quan el cap es precipiti definitivament, el nano se sobresalti i les cervicals, com les cordes de bungee jumping, frenin la caiguda.
No sóc l’únic que se’l mira, al xicotet adormit. A la dreta del llibre veig que com també l’observa una iaia passada de maquillatge, un magrebí que ven xancletes, i una parella d’adolescents units per un cable d’auricular. Cap de nosaltres pot evitar estar pendent del moment en què la caiguda del cap del jove s’acceleri i, en breus moments, passi del son més profund i tranquil a la ganyota d’angoixa i desconcert. Un rostre desfigurat durant centèssimes de segon que, l’observador d’aquesta mena d’espectacles, sap que pot perdre’s amb un sol instant de distracció.
És com un safari de l’ensurt humà. I som una colla els turistes de l’esglai que seguim l’esdeveniment amb els ulls oberts com a plats. Ansiosos pel breu goig que és al caure. A menys que un inoportú missatge de megafonia el destoroti. I la iaia passada de maquillatge, en nom de tots nosaltres, renegui resumint-ho amb un contundent “Vah…”.
