el mentider

Sovint em pregunto quins criteris segueix algú que sentencia: “Feu bona parella”. ¿Què es jutja?

Potser la bellesa equivalent. És a dir, que els dos membres siguin guapots o que no ho sigui cap d’ells. Però posem per cas que ell és lleig de collons i ella una preciositat. Els notaris de les bones parelles trobaran que no ho són, però ell segur que troba que fan una parella idònia. Almenys idònia per ell.

Potser la compatibilitat intel·lectual. És a dir, que les seves inquietuds intel·lectuals siguin similars i les tertúlies disputades. Però posem per cas que ell és tonto de collons i ella una sàvia tres vegades llicenciada. Els notaris de les bones parelles trobaran que no ho són, però ella segur que troba que fan una parella idònia perquè resulta que ell té més calers al compte corrent dels que podran gastar-se junts i sent família nombrosa.

Potser l’empatia immediata. Són dues persones d’aquestes condemnades a caure bé a tothom i que, juntes, arriben al màxim d’un baròmetre d’adorabilitat. Els notaris de les bones parelles trobaran que ho són, però resulta que al tornar a casa s’inflen a pallisses l’un a l’altre.

Potser es diu per dir. Per quedar bé. Mentint sobre un judici que ningú els ha demanat però que, al seu gratuït, pot sortir a compte. I resulta que mentre els notaris de les bones parelles comenten en privat que “ni de bon tros” ells dos són moderadament feliços junts, parlen de tot gaudint de les discrepàncies, s’atrauen inexplicablement, i no sempre cauen bé però els la rebufa.

És qüestió de temps que s’instauri el segell “bona parella” com un mèrit oficial. Una etiqueta otorgada per alguna institució europea o una medalla designada per llei en funció d’uns requisits públics. Per fer temps, el poble s’encarrega d’omplir el buit amb categories categòriques: “No els dóno ni 3 mesos”, “Ella no fa per ell”, i “No sé què li veu”.