el mentider

Es parla molt del canvi climàtic i de la seva irreversibilitat (paraula a llegir en veu alta, si tens pebrots). Per contra, no es para atenció en un fenòmen imparable que acabarà ofegant ciutats senceres: els pixats als lavabos públics.

En aquest cas, el factor humà no es posa en dubte. Es podria acotar al gènere masculí. I davant l’absència d’un estudi rigorós sobre el mecanisme que provoca un constant creixement del bassal d’orina davant les tasses he optat per agafar la responsabilitat i descobrir a l’altra meitat de món, la meitat amb vagina, el cercle virtuós que genera aquesta repugnant catàstrofe.

Tot parteix del costum dels homes de pixar drets. Possiblement per autoafirmació, necessitem miccionar de peu, en posició dominant. I no sé què dominem, però les lleis de la física segur que no: per tal que un raig arribi a la seva potència màxima ha de passar, indefectiblement, per una arrencada. Unes centèssimes de segon en què l’orina no té prou força (encara) per arribar al seu destí. ¿On han d’aterrar aquestes primeres gotes, sinó a l’enrajolat?

Amb els anys, l’home s’adona d’aquesta imperfecció del seu disseny i procura iniciar la micció arran de la tassa, per evitar que l’inici de rajolí es precipiti fora de l’inodor. I és quan comprova, frustrat, que apropar-se al wàter es gira en la seva contra quan el raig arriba a l’esplendor i la força de l’orina l’envia tassa enllà. Tacant la zona de bisagra en tots els seus pisos (tapa, semi-tapa i nuu).

La reacció natural a aquest desastre és allunyar-se novament, reconduint el pixum i adaptant la distància a aquesta poderosa sortida. Redreçant el merder fins que la micció agonitza i, abans de l’extinció definitiva, torna a perdre vigorositat i la llei de la gravetat, implacable, fa caure més gotetes grogues als nostres peus.

Només amb gran habilitat, un tio pot adquirir l’habilitat suficient per preveure aquestes incidències i driblar-les: començar a pixar prop de la tassa, allunyar-se al compàs de l’augment de pressió, i identificar el moment precís per reprendre una ubicació més pròxima en la recta final.

Requereix anys d’entrenament i desagradables merders en l’assaig. Però no és una utopia. Ara bé, als lavabos públics d’homes això resulta científicament impossible…

Quan un expert en el pixar dintre entra als serveis d’un centre comercial, d’un cinema, o d’una estació de servei, es troba que algú abans que ell ha passat per allí i, en procés d’aprenentatge, no ha pogut evitar deixar una porció d’orina a terra.

L’expert, per molt bona intenció que tingui, sent fàstic en adonar-se d’aquesta líquida presència i prioritza, per damunt de la seva destresa miccionatòria, el no trepitjar el pixum d’altri. Un pixum que exerceix de barrera. Que impedeix a l’hàbil apropar-se a la tassa com ho requeriria una pixada certera.

A l’encadenar-se un cas darrere l’altre, la bassa d’orina davant la tassa augmenta de manera continuada. I com més pixum s’hi acumula, de més lluny pixarà el següent a visitar-la. El creixement és gairebé exponencial. I és qüestió de temps que desbordi els sòcols i negui les urbs més poblades.

A diferència del que pregonen els missatgers ecologistes, aquest és un mal inevitable. No hi som a temps a remeiar-lo. Correu. Fugiu. Sense mirar enrere.

Aprofito, en un paràgraf a mode d’epitafi, per demanar a les dones del planeta que sobrevisquin, tinguin present aquesta explicació empírica a l’hora d’esbroncar els marits que deixen la petjada de la seva fisiologia al lavabo de casa cada vegada que els apreta la bufeta. I que valorin els que, avergonyint-se d’allò inevitable, s’agenollen per eixugar les gotetes amb dos talls de paper higiènic mentre miren de reüll la porta, confiant que no els enxampin en tan indigna tasca.