Stress
Feia temps que no veia ploure tant.
Ni recordo la darrera vegada que havia arribat a aquest punt de concentració: mirant a l’asfalt, amb les celles prenent forma de V, i desitjant que el primer cotxe en trencar el revolt s’estavellés ferotgement contra qualsevol façana.
Era massa tard per alliberar tensions amb un crit sortit de les entranyes. Em consta, pels precedents, que la teràpia no és ben rebuda quan el veïnat dorm. De manera que em calia una excusa.
A aquelles hores, els automòbils passaven amb comptagotes. I amb conductors massa hàbils o massa serens.
L’alternativa era mossegar el coixí. O esgarrapar-me una natja. O acabar-me l’ampolla de José Cuervo, baixar al garatge, treure el Clio, i provar sort.
