el mentider

No estava nerviosa. La Martha era hostessa de vol des de feia sis mesos, i s’havia acostumat a les turbulències. Les oïdes ja no patien a cada enlairament. I recollir amb el carro les safates la distreia prou com per oblidar-se del seu temor als aterratges.

No tenia cap motiu per empal·lidir, marejar-se lleument i bloquejar-se de manera sobtada a mitja explicació de les mesures de seguretat de l’avió. Però així va ser.

Avui només sap que va ocórrer mentre assenyalava les sortides d’emergència laterals. El cap li va quedar en blanc i no era capaç de recordar quina era la següent indicació, el següent gest.

I per molt que li repeteixin que és impossible, ella està convençuda que en aquell moment va mirar desesperada a un dels seients amples (els que es troben situats just darrera d’una d’aquestes portes d’emergència). I que un passatger nan, amb boina, posant-se una mà estirada sobre la comissura dreta dels seus llavis, li va xiuxiuejar amb discreció el text que li tocava recitar. A poc a poc. Transmetent-li no només el discurs sinó també una serenitat que la va alliberar de la tensió. Aconseguint que la resta del passatge (que de fet tampoc li parava cap mena d’atenció) no s’adonés de res.

Un cop a destí, la Martha es va col·locar a la porta davantera per acomiadar els clients amb un “Benvinguts a Berlín”. I mentre fingia aquests bons desitjos, esperava la sortida del seu apuntador. Per agrair-li amb un somriure sincer el detall. Però no va creuar mai per davant seu.

Va preguntar per ell a les hostesses que s’havien ubicat a la porta del darrera, per si havien vist un nan amb boina. Però cap de les seves companyes en tenia constància. I reien mentre asseguraven que, algú amb el perfil descrit per la Martha, no els hauria passat per alt.

Cada vegada que vola, la Martha creu que se’l tornarà a trobar. Escaneja totes les cadires plenes. Revisa amb curiositat els departaments on es desa l’equipatge de mà, per si s’hi amaga dins. Sospita de cada farcell. De cada funda de guitarra on, se suposa, hi viatja una guitarra. I quan a mig discurs de seguretat arriba al fragment de les sortides d’emergència, tanca els ulls i es concentra per intentar que li marxi del cap el text. Però no se’n surt. Li ha quedat gravat al cervell per culpa d’aquell apuntador baixet amb qui se sent en deute. I el maleeix, a milers de peus d’alçada, per la seva fugacitat.