el mentider

Era la primera vegada que matava. Diria que me’n vaig sortir prou bé, perquè encara em busquen. I la consciència respira tranquila, saberdora que la causa era justa.

Va ser sopant. Amb la Carla. Cadascú amb un plat, però anar picant del de l’altre. La parella de dues taules més enllà, en canvi, no tenia intenció de compartir: ella s’havia demanat un entrecot de bou. Molt fet. És a dir, mal fet. I ell calamarsons a la planxa.

Quan els van servir, l’home va començar a rondinar en veu baixa, gairebé inintel·ligible. Poc a poc, i esperonat pels “Vols callar?” de la dona, va anar apujant el volum. Va passar del remuc al renec en menys de vint segons. I al pas del primer cambrer va esclatar-li la indignació.

- ¿Vostè creu que és normal? Ella demana un entrecot de bou i li posen d’acompanyament patates fregides. I jo escullo uns calamarsons i m’hi posen verduretes al vapor. ¿Ho troba just? ¡¿Eh?!

El cambrer va mirar de calmar-lo mentre una mirada intermitent (ara miro a la dreta, ara miro a l’esquerra) comprovava que la resta del local els observava. Nosaltres inclosos.

- ¿Quina lògica impera en l’imposició dels acompanyaments? Expliqui’m-ho! Si el seu plat ja va carregat de proteïnes, ¡no li calen olioses patates fregides! En canvi el meu les està demanant a crits!!! Em sent? A crits!!! Compensi’n els plats, hòsties!

L’agressivitat del pregoner no li treia raó. De fet, era tan convincent que ningú va provar d’aturar-lo quan va aixecar-se de taula i va immobilitzar el cambrer que mirava de dur-li la contrària. L’agafava d’esquena, rebregant-li el braç perquè el dolor paralitzés qualsevol intent de tornar-s’hi.

- ¡No és caprici, imbècil! És justícia!!!

I amb la passió encomanada, i com a gest de recolzament, vaig agafar el ganivet de la taula més propera i vaig esbentrar el cambrer. Un tall net. Perquè el local, cal dir-ho, era indiscutiblement polit.