Fílies
Recordo amb nostàlgia al Pere, un amic necrofílic.
Vam anar a la mateixa escola, durant l’època en què jo era pedòfil. M’acompanyava a espiar les criatures que jugaven al pati. I de tornada ens aturàvem al forn de la cantonada, a comprar croissants de xocolata per berenar.
Els dissabtes a la tarda, si no plovia, sortíem a jugar amb la quitxalla veina. A futbol. Construint porteries amb els jerseis malgrat les vegades que les mares ens havien repetit que no ens taquéssim. I narràvem les jugades mentre les provàvem de fer. I ens batejàvem amb els noms dels cracks del moment quan ens sortia una filigrana, encara que només fos a mitges. I cosíem a puntades els turmells del Joan Enric, que avui és masoquista declarat.
Quan es feia fosc pujàvem a casa. A passar l’estona amb uns videojocs rupestres. Estona que el Marc aprofitava (i per molt que encara ho negui) per practicar l’onanisme amb les calces de ma mare a la mà.
Cada cop que veig el Pere ens fem un fart de riure, recordant-ho. Tot i que la darrera vegada que ens vam trobar, deu fer cosa de vint mesos, estava apagat. Amb els ànims badallant i sense rastre de l’ímpetu que li era propi. Qualsevol diria que estava fart de viure. Això, per algú a qui exciten els morts, potser no és preocupant. Però a mi em va fer llàstima. I estava graaaas! Era com si tingués mandra de viure. Tanta com per passar-se al sexe convencional, abandonant la necrofília perquè no permet col·locar-se a sota.
