El dia que duia perilla
El dia que duia perilla vaig sortir de casa trepitjant fort. Crescut. Confiant cegament en el meu talent i les meves capacitats adquirides amb els anys de feina feixuga. Tenia una reunió important que no deixaria que m’intimidés.
La corbata no m’ofegava. Ni patia per si les sabates seguient lluint o les pervertia alguna mota de pols aixecada per algun vehicle amb presses. Entrava a la sala de reunions preparat, convençut, i amb un pèl facial d’estrena. Sense vacil·lar.
Només quan em disposava a exposar el meu discurs, fent callar amb un mig somriure i una mica de tos fingida, un dels assistents es va pronunciar.
- Et queda bé, la perilla.
El meu cervell, que romania concentrat i segur de si mateix, va començar a maquinar en paral·lel. Preguntant-se retòricament dins el crani si ho havia dit de debò, allò. La reververació de la pregunta la multiplicava en branques disperses: “¿Ho ha dit amb sorna?” “¿Els demés també s’hi hauran fixat?” “¿Quin efecte els haurà fet?” “¿Trobaran que no m’escau?” “¿Els distraurà del meu discurs?”
Atabalat, em vaig excusar, vaig sortir de la sala, i em vaig amorrar al mirall del lavabo més proper. Escrutant-me amb rigor el masclet. Se m’estava difuminant. Perdia espessor, més ràpid a mesura que més dubtava d’ell. Vaig forçar tres sospirs perquè l’orgull agafés embranzida. Em vaig visualitzar a la sala de reunions clavant un cop sobre la taula. Imposant-me davant la primera ganyota de dubte que localitzés. Despatxant amb vehemència cada pregunta, cada incís i cada suggerència. I en obrir els ulls i reenfocar la vista, vaig comprovar el retorn del vigor al bigoti. La simetria a la barbeta. El pèl que rodejava els meus llavis em va recordar que res havia de témer: era un home preparat i amb perilla. Ningú gosaria estossegar-me.
Al vespre, al tornar a casa, vaig descarregar el maletí, em vaig preparar una copa de vi blanc amb Martini Rosso, i després d’ensabonar-me la cara vaig gaudir del meu èxit a cada passada. Recordant els aplaudiments i els copets a l’esquena mentre, alçant la vista i la papada, m’afeitava a contrapèl.
