el mentider

L’Andrea dubta. Fa setmanes que s’allita amb un regidor d’urbanisme d’una població costera i, a aquestes alçades, encara no sap si allò que els uneix és passió o alguna cosa més.

L’Andrea renega. Diu que no entén perquè s’utilitza l’expressió “alguna cosa més” quan simplement es tracta d’alguna cosa diferent. No forçosament major.

L’Andrea folla. Tot sovint. Amb el regidor del que us parlo. Però ha decidit deixar de fer-ho, per prendre distància i discernir què carai és aquesta seva relació.

Ella diria, pels símptomes, que n’està una mica enamorada. Però tampoc massa. Potser n’està tant, d’enamorada, com se’n pot estar després de dos divorcis. Posem que és això. I posem que el regidor n’està tant, d’enamorat, com en pot estar un home casat. ¿Què els convé? ¿Seguir fornicant o deixar-se de veure?

El polític fa càlculs per resoldre quant de problemàtica seria la cosa si anés més enllà del coit regular. L’Andrea pren mides de la dimensió emocional que li suposaria un nou revés si la cosa s’espatllés. I demana consell a qui menys en pot donar.

- “¿Com es diferencia una història d’amor d’una que no ho és?”— es pregunta.

- “Serà d’amor si no acaba bé”— es respon.

L’Andrea truca. Conveçuda que especular és inútil, reprimir-se és absurd, i amoïnar-se és imbècil. Truca decidida a convocar el regidor d’urbanisme d’una població costera a l’habitació 312 de l’hotel habitual. I just abans del primer to, mentre es repeteix mentalment que les bones estones entre llençols no els les treurà ningú passi el que passi, penja amb pressa i diu en veu alta, sense fer cas al mal de panxa: “Però espera, espera: ¿com li dic?”.