el mentider

A la besàvia li pesaven les anous en una balança de pesos. Li calculaven el preu guixant sobre un bloc de notes amb llapis afilat amb navalla. I li cobraven en rals.

Quan sentia l’espectec d’un trabuc, encara que fos a un volum que en delatés una llunyania majúscula, s’arremangava el davantal, agafava pel coll les seves tres criatures, i mig ajupida les duia a resguard.

De nits, feia guàrdia gràcies a l’insomni. I parava l’orella confiant a desxifrar, entre els crits dels soldats nacionals que entraven a saquejar algunes de les cases, la veu del seu marit. Estava tant espantada, sola i a les fosques, que hagués donat un braç per sentir-li cridar al seu home un “¡arrodíllese, zorra!” a ca la veïna.

Quan el sol sortia, s’armava amb l’escombra per espolsar el tros de vorera que li corresponia. I des del portal, preguntar en veu baixa al forner quan treia el cap per fumar si coneixia el parte de baixes de la nit passada. Enregistrava la informació a la memòria que des de petita li havien lloat. I a l’entrar de nou a casa, creuava el pati per anotar amb guix a la paret del cobert els noms dels difunts que ella coneixia. Per poder-los homenatjar el dia de la victòria.

Va gaudir la guerra fins el dia que es va acabar i va deixar de viure-la per limitar-se a explicar-la.

I avui, que fa vint anys justos que és morta i la comencem a oblidar, ens hem reunit néts i besnéts per acostar-nos al cementiri, profanar la seva tomba, i esnifar-nos la iaia que en quedi dins. Escurar els ossos en polsim per sentir-la més propera. Fer-la sentir part de nosaltres: la descendència drogoaddicta de la que se sentiria orgullosa.