el mentider

És, d’entre les noves disciplines olímpiques aprovades pels jocs de 2282, la que més polèmica causarà.

Recordareu potser que el golf va passar a ser esport olímpic el 2016. Mentre molts encara discutien si se’l podia considerar un esport, se’ls va precipitar el debat sobre si havia de ser olímpic o no. Però de la mateixa manera que els diccionaris s’actualitzen en funció dels usos populars de paraules i mots, la competició de les medalles s’adapta als hàbits esportius de les masses. I certament el golf, l’any 2016, era practicat per prou yuppis com per considerar-lo.

El suïcidi és tristament habitual, en els dies que corren. I els desesperats han hagut de refinar la seva posada en escena per tal que no passi desapercebut un acte que, en si mateix, ha deixat de ser extraordinari. La gent es vol matar, però fent-ho notar. D’aquí que un nord-americà de Portland (Ohio) perpetrés el primer suïcidi amb tirabuixó des d’un vintè pis.

La fita va ser aviat superada: suïcidi amb doble tirabuixó des de l’Eiffel, a París; suïcidi carpat cap endins partint d’un hotel alemany; suïcidi sincronitzat a una i altra de les noves torres bessones de Nova York;…

Cada vegada era major el nombre de turistes que visitaven edificis alts per l’espectacle esportiu més que per la seva emblemàtica arquitectura. Daten de 2112 els primers federats. I de l’any següent el primer campionat de món, amb jutjes especialitzats que valoraven l’únic salt permès (un salt fallit implica desqüalificació i tetraplègia). Tots els diaris es van fer ressò d’aquell primer mundial, en què el fèretre d’or va ser per un canadenc, el de plata per un jamaicà (memorable embranzida), i el de bronze per una finlandesa. Les noves edicions ja van comptar amb un ampli seguiment mediàtic, amb centenars de periodistes acreditats i un munt de metres de cable (que és una dada incomprensiblement remarcada en grans esdeveniments).

La popularitat del suïcidi no ha deixat de créixer des d’aleshores. Potser perquè és un esport que no permet massa entrenament, potser perquè el perdedor no arriba a saber-ne mai, del seu fracàs. Era doncs qüestió de temps que s’incorporés a la família olímpica. I és qüestió de temps que, els pares frustrats, incitin els fills a triomfar en allò que ells no van mai assolir. Animant-los a esforçar-se per brillar, el dia de demà, amb una mort plàstica i encisadora.