el mentider

Tement que la meva acompanyant pugui pensar que la duc a un subterrani on torturar-la, li obro la porta d’un bar que no ho sembla. No és elegant, ni cool, ni net. I ella m’ho fa notar amb una mirada desconfiada. Amb certa angúnia, si tu vols.

Dins les taules són de màrmol fals, de potes de ferro sense colar, i a prova de terratrèmols. Es necessitarien dues grúes per moure-les. Però incomprensiblement, al voltant de cadascuna d’elles, hi ha gent que hi recolza cerveses o gots de vi. Per això hem de seure a la barra. Des d’on veiem que les parets són sospitosament fosques, i hi pengen guitarres de totes mides i formats. I trombons rovellats. I banjos. És com un cementiri d’instruments massa gastats per ser tocats i massa valuosos pels seus tocadors com per desfer-se’n.

Només atén la clientela una vella coixa. El seu marit, que no fa pas tants anys encara servia, avui es limita a saludar a càmera lenta els qui gosen entrar. Demano el mateix que ella, i ens serveixen dos culs d’aiguardent. Somriu amb condescendència, disculpant-me la tria de local. I amb un sol dit de la mà dreta em ressegueix la patilla.

Mentre m’acarona suaument, la vista em salta bar enllà. Al fons, prop de la taula de billar, m’ha semblat veure passar una exdona en pijama. Reenfoco l’atenció en els ulls de la noia que em feia una lleu moixaina, però que ha detectat el meu distanciament i l’ha retirada. O potser perquè ha vist, a la meva espatlla, un antic nòvio excessivament engominat que prova de seduir un grup d’estudiants borratxes.

Dissimulo reprenent una discussió esgotada durant el sopar. Forçant conversa mentre confirmo que la meva exdona pul·lula pel fons i no ho fa sola: la jove amb qui li vaig posar les banyes s’està amb ella, duent posada només una samarreta vella que li ve tres talles gran i que jo no havia vist des del dia que li vaig deixar perquè dormís més còmode.

La meva acompanyant no calla, en un intent de no capficar-se amb la visió absurda del seu germà convidant a una ratlla una prostituta dues taules més enllà. I jo, que tinc al punt de mira un clon de mi mateix en calçotets gratant-se una natja mentre badalla, faig veure que l’escolto. Faig veure que la miro. I faig veure que no ho veig. Però sóc allà, desdoblat, esbroncat per un primer o segon amor, no em feu precisar. Em renyen perquè he deixat els plats sense rentar i la roba per estendre. Amb raó.

No estic a gust per molts glops que faci d’aiguardent. Ni ella aconsegueix desfer-se de l’estampa que se li està gravant a la retina: son pare més arreglat que el dia del seu casament tontejant amb qualsevol que no és sa mare. Passant de taula en taula deixant un rastre de baba libidinosa.

Li dic que no em trobo massa bé i que si li fa res marxar. Abans no hagi acabat de pronunciar les excuses ja té pagat el compte. Li aguanto la porta amb un formalisme queco mentre l’amo, a càmera lenta, estira el coll amunt per acomiadar-nos. Arrenquem a córrer agafats de la mà. Carrer avall.

A mig sprint li demano matrimoni, em diu que no, i m’aturo en sec per besar-la. Mig petó d’agraïment, l’altre mig de culpa.