el mentider

Podem llegir, per fi, el testament de l’avi. Ho hem dilatat dotze anys perquè la iaia no el trobava. La molt burra no havia mirat “al seu puestu”. Però ja ha aparegut, gràcies a Déu. Ara la família és distreta i puc aprofitar per profanar la seva tauleta de nit i, sense que em vegin, fullejar-li el diari personal, íntim, i intrasferible.

No puc desxifrar les darreres setze pàgines. O el pols li tremolava massa o les va voler encriptar. M’he de conformar a llegir l’última anotació comprensible.

Sempre he volgut treballar en un cabaret. De barman. I passar les vuit hores fent veure que asseco un got de tub, mentre miro embadalit una vedet amb prou escot com perquè el públic li rigui els acudits dolents.

Sempre he volgut treballar al món del cinema. Tristament, la sessió numerada va matar l’acomodador. I no m’he pogut permetre el luxe de cobrar per mirar una pel·lícula darrera l’altra des d’un racó. Amb discreció. I amb la calma que arrossega qui té un ofici que el pertorba, com a molt, dos o tres cops l’hora.

Sempre he volgut treballar en una vinya. Esperant amb delit el moment que el raïm fos collit i pogués convertir els meus peus en premses. Meravellant els pixapins que em passessin a veure amb una coreografia espatarrant. Com qui dansa sobre un tou de paper d’embalar amb butllofes.

Sempre he volgut treballar de jutge de línia. Esprintar quan la jugada ho requerís, mantenir la concentració durant noranta minuts, i ser precís en aquells instants en què tot un estadi oblida la consciència i es deixa endur per la passió. Quan tothom fos pendent del davanter, jo seria l’únic atent al defensor.

Sempre he volgut treballar. Doncs, ¿algú pot explicar-me per què tinc un funcionari apuntant-me amb un fusell i amenaçant amb jubilar-me?