Conte enrere
Deixant-lo orfe i feliç d’una tacada.
I dos cops secs (un al ventre i l’altre al coll) van fulminar un pare.
L’assassí a sou no solia rebre encàrrecs parricides. Però la seva integritat professional l’obligava a no fer distincions. Per això va convocar els seus ajudants per un dimecres a un quart d’onze, l’hora que la víctima sortia de la seva partida setmanal de bridge.
“El teu pare oblida, però no perdona”, li advertia. Des que li van diagnosticar Alzheimer sabia que el seu fill se n’aprofitaria. Que ho tindria fàcil per entabanar-lo i trobar l’ocasió de desfer-se d’ell sense deixar rastre.
No se’n sabia avenir, el Jake. De tant temps conservada la ràbia ja era freda. Prou com per venjar-se sense immutar-se.
La rancúnia no caduca, pare. Tard o d’hora t’ho faré pagar.
Fins aquell dia no van donar importància a que la primera paraula de la criatura fos “vendetta”. Ho van imputar a una sobredosi d’Eros Ramazzotti de la mare durant la gestació.
El 22 de maig en Jake feia tretze anys. I amb la valentia que otorga una adolescència acabada d’estrenar li va anunciar que el mataria. Que li tenia jurada des de la nit que el va sorprendre versionant “Els tres porquets”, posant-los noms que li poguessin ser familiars i abreujant-ne els diàlegs.
Al Jake li encantava que cada nit li llegissin el mateix conte. Sense variar-ne ni una sola paraula, ni una sola entonació. Amb l’adoració malaltissa dels bebès per la diegesi i la redundància.
