Jörg a passes curtes
Vaig passar unes vacances d’estiu a Jörg, una població tan conservadora que els embarassos estan mal vistos.
El seu no és un descens demogràfic, sinó una caiguda vertiginosa barranc avall. I ara, que queden només tres iaies i un immigrant paquistanès desubicat, passen les tardes assegudes sobre uns veterans bancs de pedra. Recordant que la primera roda va ser rebuda amb un “vah” general, el primer fanal d’oli amb un “a sant de què?” i la primera Guerra Mundial amb una ganyota oscil·lant entre la incredulitat i l‘“alguna cosa hauran fet”.
M’allotjava en una pensió deserta. Les claus eren posades i el propietari confiava que, abans de marxar, deixessis dos bitllets de 100 urtles al rebedor. Tenia fe en l’amenaça més que en la bondat. Filosofia que et resumia per telèfon quan pactaves el preu: “Sé que pagaràs perquè no deus voler prendre mal”. Dit a baix volum, amb aquella eficàcia que desprèn la naturalitat en l’advertir. Només pròpia de qui hi està acostumat.
Els primers dies hi vaig fer el turista, per Jörg. Passejant a passes curtes. Saborejant l’status quo d’un poblat que es nega al canvi perquè en sospita. Tem que els esguerri una existència grisa, però coneguda.
Vaig arrossegar els mocasins per un (el) camí de terra. A Jörg no els cal asfalt perquè no els ha calgut cotxe. De la mateixa manera que no han fet cap esforç perquè els plantin un pal elèctric, doncs no tenen res a endollar.
No els arriben diaris. Perquè no són tafaners. Els armaris són farcits amb robes de fa sis generacions. Les palanganes es buiden als horts. I només hi vaig trobar dos comerços: una botiga de queviures i una òptica.
Intrigat, vaig abordar un ancià que conreava el seu hortet amb desgana.
¿Disculpi, bon home: em sabria dir per què els és indispensable una òptica en un poble on no hi ha de res?
Ens hi hem de guipar bé per vigilar que forasters com tu no provin de quedar-se.
Va seguir llaurant, sense tan sols mirar-me. Sense fer cap pausa per dirigir-se’m. Donant-me la sensació que volia acabar la feina d’hora, per poder-se tancar a casa i resar demanant a Déu que els conservi tot allò que no tenen.
