Andana
M’estava assegut en un racó de l’estació. Arronsant el coll com un ànec per protegir el clatell del fred. Si la nuca està abrigada, la resta del cos es tempera.
La freqüència de pas dels trens era desesperant per algú amb presses. No era el meu cas. Jo m’hi estava amb parsimònia, doncs encara no havia triat destí. Tenia clar que marxava, però ni la més remota idea de cap a on.
Vaig estudiar-me durant hores el plafó informatiu. Fins a saber-me de punta a punta les línies, les parades i els enllaços. I les vies per on farien entrada. I les rutes per on prendrien sortida. Tenia clars els preus, els horaris i els destins. Per un moment fins i tot vaig creure que tenia decidit quin em convenia d’entre els que em podia pagar. Només havia d’esperar a l’andana fins que aparegués la locomotora que, al seu frontal, dugués escrita amb petites bombetes led la destinació escollida.
No duia rètol, el següent comboi. Vaig preguntar al cap d’estació però no em va saber dir cap on carai es dirigia. Cap dels seus potencials passatgers gosava pujar-hi. Mentre jo dubtava en acceleració. Era un neguit en creixement exponencial que em feia desplaçar-me a passes curtes d’una banda a una altra d’un metre quadrat. Com si dancés sobre una rajola d’aquella estació freda, fosca i plena de xiclets prehistòrics adherits com a fòssils. Passant del nervi de no saber on collons duia aquell vagó a l’angoixa d’ignorar si era el que tant m’havia costat escollir.
El temor a triar entre perdre un tren o perdre el rumb.
Ara deu fer deu dies que som en marxa. No he vist un sol cartell indicant per on estem passant. Ni un sol viatger amb qui compartir el meu dubte. Ni un de sol. Mentre el sacseig lleu i compassat m’adorm. Em calma. Fins i tot camí del desconcert.
