Déu fuma
Amb torxes a la mà, un nombrós grup de creients pujava cap al cel. Havien fet col·lecta de col·lectes per pagar la construcció d’una escala gegant i arribar, amb vint dies d’escalada, a visitar les divinitats. Decidits a demanar explicacions per la deficient gestió dels darrers temps.
Eren més d’un miler. Potser més de dos. Monoteistes, la majoria (amb alguna exòtica excepció). I els primers a treure el cap no podien creure el que veien: una llar desendreçada, conquerida per escarabats i teranyines, amb el llit per fer i els plats per rentar. Plens de verdet. Les aixetes rovellades, els cendrers plens (perquè Déu fuma) i una insuportable olor a tancat.
- I bé? Qui hi ha?— preguntaven des del pilot perseguidor.
- Ningú. No hi ha ningú. Des de fa temps.
Portaven segles adorant un Déu que havia fotut el camp. Sense avisar els que encara resen, sense advertir-los que s’ho podien estalviar perquè cap conserge prendria nota de les seves pregàries. Havia abdicat sense deixar hereus ni encarregats.
Mentre reculaven, al grup s’especulava que ho hauria deixat consumit per les drogues i l’alcohol. Eren tantes les ampolles buides del rebost que van calcular que per les seves venes hi deu córrer més vi que no pas sang, si és que encara és viu. Van passar per alt que al revister només hi haguessin còmics i pornografia. Li disculpaven les restes de coca. Els devots el perdonaven, doncs tothom té dret a passar una mala època.
Ara: no li costava res trucar.
