el mentider

Segur que has tingut un oncle pescador, encaparrat a ensenyar-te a preparar un ham, a escollir el cuc més apropiat, a tensar el fil amb la pressió justa perquè et sigui còmplice a l’hora d’alertar que piquen.

El meu, d’oncle, sortia sempre de matinada i confiant a pescar alguna passió incauta. És clar que li feia il·lusió que piqués una orada, un tacó o un mabre. Però si es llevava a aquelles hores i suportava aquell vent incòmode arran de trencall era per pescar passions.

M’insistia en què l’home pot fer passar la gana amb qualsevol cosa, però el que realment l’alimenta són les passions. I amb aquesta convicció m’arrossegava cada dissabte platja avall. Fent-me agafar la canya, carregar el plom a les esquenes, i coordinar l’impuls del llançament amb l’apartar el dit del carret. Deixant anar el fil en el moment precís per tal que l’esquer volés tan lluny com donés de si.

Mai en pescàvem cap, de passió. D’aquell mar capriciós només en trèiem peixos. I jo tornava capcot a casa, amb el cistell ple però amb una sensació de fracàs salat a la pell. Era llavors quan l’oncle em passava el seu braç per sobre les espatlles i em consolava, animant-me a no defallir.

Mentre ens esmorzàvem unes sardines escabetxades i dues llesques de pa amb tomàquet no es podia estar de repetir-me la història del dia que ell en va aconseguir pescar una, de passió. Fent-me dentetes al descriure la sensació viscuda i fent-me rabiar quan m’explicava com, moments després d’atrapar-la, l’havia tornat al mar. Deixant-la córrer perquè algú altre la perseguís mentre ell en buscava una de nova.