Per ara
L’Estefania havia passat prou anys assegurant que mai no es casaria com perquè ningú se la cregués. I a la primera oferta, sent d’allò més previsible, va dir que SÍ.
Es va deixar fer. De la boda íntima pel civil als tres-cents convidats al monestir de Montserrat. Dels calçots al convit de vuit plats. Del vestit jaqueta grana al de núvia amb vel translúcid.
Gaudint dels preparatius fins la nit abans de la nit de noces, que se la van passar follant. Enduts per l’excitació del compromís del que sempre havien despotricat, il·lusionats amb la promesa de l’amor etern en el que no creien.
Nuvi i núvia eren gairebé feliços mentre reposaven l’un abraçat a l’altre, sense fumar cap cigarreta de després. Somrient per instint, perquè és el que toca en moments així. L’Estefania notava com el seu futur marit li acaronava els escassos pèls rossos del seu avantbraç, tement (amb motiu) que a l’última hora de la vigília li agafessin els dubtes.
L’home no se’n va poder estar. Necessitava assegurar-se que no s’equivocava en la tria. Que seguia sent la mateixa Estefania de la que s’havia enamorat perdudament. La mateixa que mai havia cregut que allò pogués durar per sempre.
- T’estimo. — li va dir exigint resposta.
Amb una pausa menor de la esperable, ella va replicar.
- Jo, per ara, també t’estimo.
Segons després dormien plàcidament. Mentre uns grills incansables discutien. Mentre un gat feia rodolar una llauna buida de refresc sense voler. Mentre un voyeur abaixava amb discreció la persiana des de la que els havia estat espiant.
