Banyes
Se sentia incòmode sota aquells llençols, abraçat a una desconeguda. L’Eloi ni podia ni volia dormir. Només desitjava trobar una excusa creible per fugir d’aquell pis, tornar a casa seva, i dutxar-se una vegada darrera l’altra. Fins que li marxés el sentiment de culpa que li envernissava la pell.
D’una rebregada ella va deixar de donar-li l’esquena. Obrint a mitges un dels dos ulls es va adonar que l’Eloi no dormia i seguint el protocol es va interessar per ell.
—Què et passa? Estàs bé?
—No ho faig sovint, això d’allitar-me amb algú que acabo de conèixer —digué ell per no dir que no ho havia fet mai abans.
—Jo tampoc no ho acostumo a fer —digué ella per no dir que en realitat hi tenia certa pràctica—. Au, dorm, que no has fet mal a ningú.
Però l’Eloi s’havia ferit la consciència. Un trau del que en vessava un neguit inexplicable, una ansietat injustificada, i una depressió incipient. Una reacció absurda per algú que no tenia cap relació estable des de feia 7 anys i mig.
La dona desconeguda va recolzar el cap sobre el seu ventre, reprenent el son a velocitat de medallista. Bressolada per la panxa de l’Eloi, que es movia al ritme de les accelerades inspiracions i expiracions. Un respirar a miquetes, nerviós, mentre recordava tantes nits passades sol, gaudint sense manies de les seves parafílies: el fetitxisme de peus, els vestits de cuir, i les burkas escotades.
Es va adormir a càmera lenta. Amb els ulls negats i esgotat per un intens dolor al pit. Sospitant que, després de tants anys masturbant-se, follant amb algú s’havia enganyat a si mateix.
Conscient que li costaria molt perdonar-s’ho.
