el mentider

Internet era el futur

Sun, 07 Mar 2010 16:50:00 +0100

Internet era el futur. No es veien negres jugant a golf ni a tennis. I les mares bufetejaven els fills sense temor a una querella. Eren els dies bons.

L’estiu durava tres mesos i no un. Vestíem calça curta, no ens havíem de depilar l’espatlla i ens podíem estirar al sofà sense que els peus traguessin el cap per sobre el reposabraços. Teníem la mida justa. Miràvem sèries de riures enllaunats i quedaven capítols dels Simpson que no havíem vist. Seguíem el règim del “menja que has de créixer” i existien els diumenges al matí.

Avui ens hem trobat els de la vella colla per fer balanç. Hem conclòs que no, que no compensa. Que els plaers de la vida adulta no es valen els esforços que impliquen. I en un gest de rebel·lió hem decidit que tindrem fills de seguida. Per tenir a prop el goig de qui encara no tem, ni dubta, ni escriu.

Perenne

Wed, 03 Mar 2010 15:59:00 +0100

Espio la veïna, com cada matí, mentre es canvia. Portem tot el mes d’abril amb el cel gris i l’asfalt moll. I ella, com si sentís ploure, es calça una samarreta de tirants, uns shorts i xancles. Ha decidit que ja n’hi ha prou d’anar sempre a remolc del clima. La veïna té ganes d’estiuejar i no està disposada a que un hivern perenne li impedeixi. A partir d’ara que sigui el món el que s’adapti a ella. Collons.

Cromo

Sun, 14 Feb 2010 19:30:00 +0100

A la pàgina 23 de l’àlbum. És el cromo que trobareu a l’extrem dret. Ocupa a la pàgina la mateixa posició que ocupava al camp quan era futbolista. Fins que es va veure obligat a deixar de ser-ho en detectar-se una malformació cardíaca.

Se la va jutjar inofensiva si es col·locava un marcapassos i evitava esforços intensos. Per això, amb resignació, Giovanni Salvatore va anunciar en roda de premsa que aquella tarda d’octubre de 1972 penjava les botes.

Va aprofitar l’avinentesa per engendrar una fundació que recaptés fons per a la investigació de malalties coronàries i, alhora, li estalviés un grapat d’impostos. La retirada prematura li havia distorsionat els comptes i calia prendre mesures per allargassar al màxim els rèdits dels anys daurats al Calcio.

En una de les iniciatives de la fundació, Salvatore va convocar els seus antics col·legues a un partit benèfic al camp del Como, el club on s’havia format. Amb un sonat ple a les graderies i a la llotja, reunits, casos agreujats per malaties derivades. Al camp, porters fent broma al pujar a rematar córners, famosos donant un cop de mà en calça curta, i estrelles del moment procurant aportar un punt de dignitat futbolística. Bones cares que van durar fins al minut 36 quan Giovanni Salvatore, en un petit sprint per evitar un fora de banda, va caure fulminat.

Quan el recollien ja era mort. I a mesura que corria la notícia, avançant com ho fa l’onada quan l’equip local guanya folgadament, l’Stadio Giuseppe Sinigaglia es va guarnir amb plors i mans al cap.

Es va donar per fet que havia mort per agreujament del problema cardíac. Semblava tan obvi que ningú va recordar que l’estadi s’havia edificat sobre una antiga fundició. Ningú va parar atenció a l’alta concentració de metalls pesats que hi havia enterrats al subsòl. Ningú va especular amb la possibilitat que fos la força magnètica d’un passat imantat el que arrossegués el marcapassos metàl·lic del Giovanni i li clavés una estrebada que el dués a terra.

Ningú va sospitar que, del cop, el cervell desencaixat perdés el contacte amb la sang prou estona com per rendir-se i deixar de donar instruccions a un cor malmès en perfecte estat.

La gespa segueix camuflant una capa d’atracció discreta. Assassina i cleptòmana. Que no només es va endur una vida de la manera més tonta sinó que segueix arreplegant les monedes que deixen caure els àrbitres en fer el sorteig de camp.

Aigua clara

Thu, 04 Feb 2010 20:04:00 +0100

Sé que no duc armes. Ni drogues. Ni xampú. Però quan sóc davant l’arc de seguretat de l’aeroport m’angoixo.

M’intimida el personal de seguretat. Parlen entre ells en veu molt baixa, i estic convençut que parlen de mi. Que es donen les consignes a seguir quan el xiulet m’assenyali. Que es reparteixen els papers de poli bo i poli dolent.

M’inquieta l’scanner que s’empassa el meu equipatge de mà. I aquella ganyota de sospita que marca de manera permanent el Guardia Civil encarregat d’escrutar-lo. No puc evitar mirar de reüll, des de la cua, aquella imatge tacada de colors on sé que no hi ha res que no pugui haver-hi. I mirar-la creuant els dits perquè ni tan sols d’això s’adonin.

M’espanta que la senyora grassa del meu davant somrigui mentre l’escorcollen, com si li fessin pessigolles i mirés d’aguantar-se-les. Que la deixin passar amb amabilitat després de verificar que no és perillosa i que m’indiquin, amb un gest mínim, que és el meu torn. Que creui la línia i passi per sota de l’arc.

Temo que em detectin les males intencions i me les facin confessar en un quarto decorat amb fotografies de terroristes en recerca.

No quedo tranquil fins que els agents, aferrant els seus gossos, m’han deixat passar. Després de mirar-me malament, traspuant suspicàcia i convençuts que no sóc aigua clara malgrat la falta d’evidències.

Andana

Thu, 28 Jan 2010 20:20:00 +0100

M’estava assegut en un racó de l’estació. Arronsant el coll com un ànec per protegir el clatell del fred. Si la nuca està abrigada, la resta del cos es tempera.

La freqüència de pas dels trens era desesperant per algú amb presses. No era el meu cas. Jo m’hi estava amb parsimònia, doncs encara no havia triat destí. Tenia clar que marxava, però ni la més remota idea de cap a on.

Vaig estudiar-me durant hores el plafó informatiu. Fins a saber-me de punta a punta les línies, les parades i els enllaços. I les vies per on farien entrada. I les rutes per on prendrien sortida. Tenia clars els preus, els horaris i els destins. Per un moment fins i tot vaig creure que tenia decidit quin em convenia d’entre els que em podia pagar. Només havia d’esperar a l’andana fins que aparegués la locomotora que, al seu frontal, dugués escrita amb petites bombetes led la destinació escollida.

No duia rètol, el següent comboi. Vaig preguntar al cap d’estació però no em va saber dir cap on carai es dirigia. Cap dels seus potencials passatgers gosava pujar-hi. Mentre jo dubtava en acceleració. Era un neguit en creixement exponencial que em feia desplaçar-me a passes curtes d’una banda a una altra d’un metre quadrat. Com si dancés sobre una rajola d’aquella estació freda, fosca i plena de xiclets prehistòrics adherits com a fòssils. Passant del nervi de no saber on collons duia aquell vagó a l’angoixa d’ignorar si era el que tant m’havia costat escollir.

El temor a triar entre perdre un tren o perdre el rumb.

Ara deu fer deu dies que som en marxa. No he vist un sol cartell indicant per on estem passant. Ni un sol viatger amb qui compartir el meu dubte. Ni un de sol. Mentre el sacseig lleu i compassat m’adorm. Em calma. Fins i tot camí del desconcert.

Rotonda

Tue, 19 Jan 2010 14:41:00 +0100

(dos minuts abans de l’accident)

Discutia amb la Carla. Insistia que si haguéssim girat a l’esquerra a la rotonda ja hi seríem. Li replicava que ni parlar-ne, que estaríem fent més volta. Però ella no es rendia.

En tota batalla verbal, cal mirar als ulls del rival amb menyspreu. Que noti el teu enuig, a veure si l’intimida i recula. Però si la discussió té lloc mentre condueixes no perdis de vista la carretera. Corres el risc de desviar-te un pèl cap al guarda-rail, esgarrapar-lo amb el retrovisor, i en un intent brusc de salvar la pintura girar el volant cap a l’altra banda i col·locar el cotxe enmig d’un carril de direcció contrària. Xocant frontalment amb un Golf de color plata. Entomant un impacte que et deixi a tu en coma, al llindar de la mort, i a la teva parella amb un braç trencat.

La meva ànima ascendia segons més tard. I mentre el cel m’abduia, durant el trajecte, encara vaig poder veure la Carla plorosa i al conductor del Golf tremolant. Asseguts l’un al costat de l’altre. Tapant-se els ulls per no veure el meu cos sanguinolent i desencaixat, amb el volant clavat a l’estómac i el crani a l’indicador de l’oli.

No sospitava en aquells moments que la Carla i el conductor del Golf s’enamorarien fent els papers. Que ell la convidaria a fer un cafè des de l’ampli seient de la grúa. I que al passar per la rotonda, i girar a l’esquerra camí de l’hospital, ella acceptaria.

“Ha sortit a la seva mare” — vaig pensar.

Non grata

Thu, 14 Jan 2010 13:37:00 +0100

(dues hores després de l’accident)

M’han declarat persona non grata al llimb. Per fer massa escàndol a les nits. I ara no sé cap on tirar.

El món dels morts m’intimida i el dels vius m’atabala.

Allà on s’estan els cadàvers tinc por de no encaixar-hi. No he estat mai gaire sociable. I no vull tornar passar per la situació en què tothom et mira amb cara estranyada, pensant “D’on surt, aquest difunt de poble? I com gosa dur aquests pantalons?”. Amb una vegada a la vida que vagis a l’institut n’hi ha prou. Una altra vegada a la mort ho trobo desmesurat.

Allà on s’estan els supervivents tinc por de no encaixar-hi. No he estat mai gaire sociable. I no vull tornar a passar per la situació en què tothom et mira amb cara estranyada, pensant “Té el rostre desfigurat, quina angúnia! I com gosa dur aquests barrets?”.

No trigaré a decidir-me. Perquè al purgatori ja hi he trucat i m’han informat no els queden places.

Xicota

Fri, 08 Jan 2010 11:11:58 +0100

Toca setmana de nòvia.

Cada any procuro tenir parella dues o tres vegades per semestre. Relacions d’una setmana. Noies a les que proposo que visquem un romanç de set dies. Per condensar els nervis de la primera cita, la passió dels principis i l’escena pel·liculera d’un trencament contra la voluntat de tots dos. Imposat (i impostat) per les circumstàncies.

Ja toca, però no goso tornar-hi des que l’Eulàlia em va deixar un dimecres. Adduint que tenia por al compromís. La molt covarda.

Vinguts d'Orient

Tue, 05 Jan 2010 11:17:00 +0100

Es diu Hang Xu i fa vuit mesos va fer vuit anys. S’està en un orfenat des dels tres. I cada hivern, per aquestes dates, es posa el seu vestit de la sort i surt il·lusionada a saludar les parelles amb problemes de fertilitat que s’acosten a visitar-la.

Es comporta de manera exquisida, responent quan li pregunten i somrient quan no comprèn el que li diuen. Prova de dissimular tant com pot el rastre que una cremada d’oli roent li va deixar a una banda del coll. Ningú vol adoptar una nena que ha estat maltractada podent-ne escollir una encara per maltractar. Però any rere any ella confia que alguna de les parelles no s’adoni de les marques i, per error, se la endugui.

No és fins passat festes que l’esperança li marxa. I en un rampell irat s’acosta a una de les monges per reclamar-li explicacions.

Sor Maite, no m’enganyi. ¿És cert el que diuen els altres nens?

¿Què diuen, Hang Xu?

Que els pares no existeixen.

Partitura de l'amor propi

Tue, 29 Dec 2009 11:49:00 +0100

Aquestes festes nadalenques un dels meus nebots m’ha preguntat com masturbar-se.

Suposo que veu en mi una persona viscuda i experimentada, alhora que avesada a la solitud, l’individualisme i l’intent fallit de seduir algú per acompanyar-me al llit. No tinc clar si el ruboritzar-me ha estat per l’elogi o per la compromesa pregunta. Només sé que, amb la responsabilitat d’algú que ja ha passat per això, no li podia escatimar una resposta.

És sobrer el detall de la conversa. Em consta que el de l’onanisme és per tu un art ben conegut. Però per si mai et trobes en similar situació, t’anoto en síntesi l’eix de la meva dissertació.

A masturbar-te n’aprendràs sobre la marxa, sense que ningú te n’ensenyi. Tocant-te d’oïda.

Jörg a passes curtes

Thu, 17 Dec 2009 18:28:00 +0100

Vaig passar unes vacances d’estiu a Jörg, una població tan conservadora que els embarassos estan mal vistos.

El seu no és un descens demogràfic, sinó una caiguda vertiginosa barranc avall. I ara, que queden només tres iaies i un immigrant paquistanès desubicat, passen les tardes assegudes sobre uns veterans bancs de pedra. Recordant que la primera roda va ser rebuda amb un “vah” general, el primer fanal d’oli amb un “a sant de què?” i la primera Guerra Mundial amb una ganyota oscil·lant entre la incredulitat i l‘“alguna cosa hauran fet”.

M’allotjava en una pensió deserta. Les claus eren posades i el propietari confiava que, abans de marxar, deixessis dos bitllets de 100 urtles al rebedor. Tenia fe en l’amenaça més que en la bondat. Filosofia que et resumia per telèfon quan pactaves el preu: “Sé que pagaràs perquè no deus voler prendre mal”. Dit a baix volum, amb aquella eficàcia que desprèn la naturalitat en l’advertir. Només pròpia de qui hi està acostumat.

Els primers dies hi vaig fer el turista, per Jörg. Passejant a passes curtes. Saborejant l’status quo d’un poblat que es nega al canvi perquè en sospita. Tem que els esguerri una existència grisa, però coneguda.

Vaig arrossegar els mocasins per un (el) camí de terra. A Jörg no els cal asfalt perquè no els ha calgut cotxe. De la mateixa manera que no han fet cap esforç perquè els plantin un pal elèctric, doncs no tenen res a endollar.

No els arriben diaris. Perquè no són tafaners. Els armaris són farcits amb robes de fa sis generacions. Les palanganes es buiden als horts. I només hi vaig trobar dos comerços: una botiga de queviures i una òptica.

Intrigat, vaig abordar un ancià que conreava el seu hortet amb desgana.

¿Disculpi, bon home: em sabria dir per què els és indispensable una òptica en un poble on no hi ha de res?

Ens hi hem de guipar bé per vigilar que forasters com tu no provin de quedar-se.

Va seguir llaurant, sense tan sols mirar-me. Sense fer cap pausa per dirigir-se’m. Donant-me la sensació que volia acabar la feina d’hora, per poder-se tancar a casa i resar demanant a Déu que els conservi tot allò que no tenen.

Aniversari

Fri, 11 Dec 2009 18:20:00 +0100

Curiosament, el meu aniversari torna a caure en desembre. Capricis del calendari, suposo. I a aquells més propers se’ls repeteix el dubte: “¿I què li regalo?”. “¡Si té de tot!”, pensen alguns. “Té amor, té diners, té sífilis,…”. No els falta raó, però per aquest motiu el seu gest té més valor. És més meritori.

Deixo caure una idea, com qui no vol la cosa. Per si pot servir d’inspiració.

Vaig curt de mitjons de fil i de paciència. O sigui que feu cap a la merceria. I de seguida!

En rebre un present potser se m’escapi un “No calia…”. Però sabeu que us estaré mentint.

Íntimes

Tue, 08 Dec 2009 13:37:00 +0100

Són amigues íntimes. Tan íntimes que totes les altres coses de les seves vides tenen prioritat i passen per davant de veure’s. Avui s’han trobat després de tres setmanes.

L’Ingrid es demana un te amb menta i l’Anna un cafè curt, delatant que no té intenció que la conversa duri gaire. Potser per això pren la iniciativa i l’arrenca.

I què? Com va tot?

L’ambiciosa pregunta traspúa poc interès en la resposta. Però l’Ingrid se la pren com un punt de partida.

T’he de… t’he d’explicar una cosa. No és… Vull dir que no t’agradarà. Perquè sempre hem dit que nosaltres no seríem d’aquestes. No…

S’obre parèntesi perquè una cambrera amb rastes deixi sobre la taula un cafè curt i un te amb menta. “Compte, que crema”. Es tanca parèntesi.

Estic… Estic tenint una aventura amb un home casat.

L’Anna deixa de mirar la pantalla de la seva Blackberry i es fixa en les pupil·les tremoloses de l’Ingrid.

Ens vam conèixer fa dos mesos, en una auditoria. Des del primer petó em va deixar clar que tenia dona, tres fills i cap intenció de deixar-los de banda. Que allò no aniria més enllà. Per part meva tampoc tenia interès en complicar-me la vida. Ja saps que no he volgut mai… Però se’ns ha escapat de les mans. Sobretot a ell. Com que no, no s’atrevia… L’actual és el seu segon matrimoni, saps? No volia fer passar les criatures, de nou, per la situació. No gosa afrontar-ho. No gosa. Té por de que els nanos el menyspreïn. Però la doble vida l’angoixa i acabarà petant.

L’Anna clava un colze a la taula i col·loca una mà sota la barbeta, com si fos una safata que sosté el pes del cap.

Ell és… Ell és un home rude. Agressiu. Tinc por que pensi a matar la seva dona o que m’aparti a mi del mig. No seria la primera vegada que em pega.

L’Anna arronssa les celles i, sense adonar-se’n, li queda la boca entreoberta.

És una bona persona, de debò. És només que té caràcter. Té… té caràcter, m’entens? No hi ha mala fe. Però… Tinc por, Anna. Tinc por.

Una pausa atura l’accelerada confessió de l’Ingrid. Una pausa que aguaita consol o consell. L’Anna obre i tanca la boca, gesticulant com el pròleg nerviós de qui és a punt d’estrenar intervenció.

I…

L’Ingrid s’encongeix a la cadira. Està llesta per escoltar una amonestació, un reny o un escandalitzat “T’has tornat boja?”. A punt per una esbroncada exigint-li sortir de seguida d’aquell fangar. De la seva amiga íntima s’espera qualsevol retret menys el que sent.

I per què no m’ho havies explicat abans?

Caldria exigir que

Fri, 27 Nov 2009 10:00:00 +0100

Farà cosa de sis mesos vaig patentar el condicional. Em va sorprendre que ningú se m’hagués avançat. Bé podria haver-hi algú que, abans que jo, hagués fet cap al registre. Ara ja no podrà. Ni podria. Almenys sense el meu permís.

La idea de patentar un temps verbal me la va donar un savi al dir que aquest temps de crisi podria ser un temps d’oportunitats. En sentir-li pronunciar aquell “podria” em va inspirar.

No és gaire la documentació necessària per patentar alguna cosa. Menys de la que la gent sospita. Si bé és més de la que podria ser. Com els processos judicials, que espero que s’accelerin. Sobretot ara que tinc tantes querelles obertes contra tertulians, columnistes i futuròlegs reclamant el meu dret a la propietat intel·lectual per cada vegada que han vocalitzat un “voldria pensar que”, un “caldria exigir que” o un “jo diria que”.

O abonen el que em pertoca o acaben a la garjola, a l’espera que un jutge irònic els doni, sota fiança, la llibertat condicional.

Conte enrere

Tue, 24 Nov 2009 16:43:00 +0100

Deixant-lo orfe i feliç d’una tacada.

I dos cops secs (un al ventre i l’altre al coll) van fulminar un pare.

L’assassí a sou no solia rebre encàrrecs parricides. Però la seva integritat professional l’obligava a no fer distincions. Per això va convocar els seus ajudants per un dimecres a un quart d’onze, l’hora que la víctima sortia de la seva partida setmanal de bridge.

“El teu pare oblida, però no perdona”, li advertia. Des que li van diagnosticar Alzheimer sabia que el seu fill se n’aprofitaria. Que ho tindria fàcil per entabanar-lo i trobar l’ocasió de desfer-se d’ell sense deixar rastre.

No se’n sabia avenir, el Jake. De tant temps conservada la ràbia ja era freda. Prou com per venjar-se sense immutar-se.

La rancúnia no caduca, pare. Tard o d’hora t’ho faré pagar.

Fins aquell dia no van donar importància a que la primera paraula de la criatura fos “vendetta”. Ho van imputar a una sobredosi d’Eros Ramazzotti de la mare durant la gestació.

El 22 de maig en Jake feia tretze anys. I amb la valentia que otorga una adolescència acabada d’estrenar li va anunciar que el mataria. Que li tenia jurada des de la nit que el va sorprendre versionant “Els tres porquets”, posant-los noms que li poguessin ser familiars i abreujant-ne els diàlegs.

Al Jake li encantava que cada nit li llegissin el mateix conte. Sense variar-ne ni una sola paraula, ni una sola entonació. Amb l’adoració malaltissa dels bebès per la diegesi i la redundància.

La història secreta de Graham Bell jr

Fri, 20 Nov 2009 16:32:00 +0100

A aquestes alçades tothom coneix el secret que Graham Bell va aconseguir amagar durant anys: que l’invent del telèfon va ser robat a un contemporani seu anomenat Elisha Gray. El que queda per descobrir-se és la venjança de la família de l’estafat. Venjança que en aquest text us serà revelada.

Bell es va valdre dels seus dos advocats (Anthony Pollok i Marcellus Bailey) i d’un funcionari borratxo anomenat Zenas Wilber, treballador de l’oficina de patents dels Estats Units. Hi ha evidències que proven que Bell no només va fer passar per davant el seu invent a la cua, sinó que va completar-lo amb essencials diagrames al marge, en llapis, copiats amb pressa del document de Gray.

Cal dir en defensa d’Alexander Graham Bell que era d’origen escocès. Lladres per naturalesa.

Elisha Gray (d’Ohio) va morir sense que es fes justícia. Però la seva descendència no estava disposada a permetre que el furt quedés indemne. I amb la incompetència de la Justícia assumida, el més gran dels seus fills va perpetrar amb sang freda la revenja matant el fill (únic) de Graham Bell. Matant-lo minuts abans que entrés a la mateixa oficina de patents on, una generació abans, s’havia comès el greuge.

Bell júnior, amb un talent pels invents heretat, es disposava a registrar el protocol que establís com cal procedir en les ocasions que una trucada telefònica es talla. El fill de l’impostor era legítim inventor d’una solució a un mal que ningú abans havia estat capaç de resoldre. ¿Qui torna a trucar? ¿Quanta estona s’ha d’esperar? ¿I si esperen tots dos interlocutors el mateix marge solapant les retrucades?

Aquell assassinat va llevar la vida d’un Bell i va deixar el món sense conèixer els passos a seguir. Condemnant-lo al comunicar perpetu quan una trucada es talla.

El testament de l'avi

Tue, 17 Nov 2009 10:00:00 +0100

Podem llegir, per fi, el testament de l’avi. Ho hem dilatat dotze anys perquè la iaia no el trobava. La molt burra no havia mirat “al seu puestu”. Però ja ha aparegut, gràcies a Déu. Ara la família és distreta i puc aprofitar per profanar la seva tauleta de nit i, sense que em vegin, fullejar-li el diari personal, íntim, i intrasferible.

No puc desxifrar les darreres setze pàgines. O el pols li tremolava massa o les va voler encriptar. M’he de conformar a llegir l’última anotació comprensible.

Sempre he volgut treballar en un cabaret. De barman. I passar les vuit hores fent veure que asseco un got de tub, mentre miro embadalit una vedet amb prou escot com perquè el públic li rigui els acudits dolents.

Sempre he volgut treballar al món del cinema. Tristament, la sessió numerada va matar l’acomodador. I no m’he pogut permetre el luxe de cobrar per mirar una pel·lícula darrera l’altra des d’un racó. Amb discreció. I amb la calma que arrossega qui té un ofici que el pertorba, com a molt, dos o tres cops l’hora.

Sempre he volgut treballar en una vinya. Esperant amb delit el moment que el raïm fos collit i pogués convertir els meus peus en premses. Meravellant els pixapins que em passessin a veure amb una coreografia espatarrant. Com qui dansa sobre un tou de paper d’embalar amb butllofes.

Sempre he volgut treballar de jutge de línia. Esprintar quan la jugada ho requerís, mantenir la concentració durant noranta minuts, i ser precís en aquells instants en què tot un estadi oblida la consciència i es deixa endur per la passió. Quan tothom fos pendent del davanter, jo seria l’únic atent al defensor.

Sempre he volgut treballar. Doncs, ¿algú pot explicar-me per què tinc un funcionari apuntant-me amb un fusell i amenaçant amb jubilar-me?

Va caure en dijous

Fri, 13 Nov 2009 11:07:00 +0100

Ens vam deixar d’estimar un dijous. Tu venies de comprar cigrons, enciam i dues llimones, mentre jo seguia encaparrat a arreglar una aixeta que gotejava. Vas entrar per la porta a empentes i rodolons: tenies les mans ocupades subjectant bosses i duies entre les dents alguna targeta client. Vas remugar, sol·licitant-me guturalment que t’agafés alguna cosa. No et vaig sentir, eixordat pels meus renecs contra una clau anglesa. Et vas sentir desatesa i jo incomprès.

No vam discutir. Cansats, vam guardar-nos les rancúnies. I suposo que quan arriba el moment en què trobes que barallar-te per minúcies no val la pena, és que l’amor ha desaparegut.

I un fotògraf freelance de Lleó

Fri, 06 Nov 2009 21:26:00 +0100

La Júlia ha deixat de fumar. Perdre la feina li ha fet perdre també l’angoixa per fer-la bé. Viu més relaxada i el tabac, que li era ansiolític, no li cal. Tampoc se’l pot permetre, cosa que ajuda en el procés.

A banda dels cigarrets també ha hagut de deixar el gimnàs, un dels àpats principals del dia (o dina o sopa) i el seu pis al Born. El preu del lloguer li és inassumible.

Acomiadar-se’n li ha estat difícil. No tant perquè hi ha passat 8 dels seus 32 anys sinó, sobretot, per la perspectiva de degradar la seva vivenda: d’un modest apartament de 45 metres quadrats a una habitació de 15 i cuina, menjador i lavabo compartits amb un biòleg suec, una cambrera portuguesa i un fotògraf freelance de Lleó.

La tristor li està fent metàstasi. I això que ni sospita que, d’aquí a set mesos, quan l’atur se li esgoti, haurà de fer nous sacrificis. Entre ells, compartir no sols el pis sinó també l’habitació. I buscar algun home disposat a dormir abraçat a ella sobre un mateix matalàs d’1’80x1’35. Confiant que l’estalvi faci el carinyo.

Tertúlia literària

Wed, 04 Nov 2009 14:46:00 +0100

Al fer-li l’autòpsia han descobert que no el va matar només un tret. També un retret.

El J i en G discutien sobre l’obra de Coelho. L’un deia que era una merda. L’altre deia que feia molt curt.

I amb arguments punyents en forma de cita, subratllant la seva rigorositat fent amb els dits el gest de les cometes, es van anar escalfant fins arribar a les mans. Després van venir els peus (coça d’en G a la boca del J) i finalment les armes de foc.

El J es va treure de sota la samarreta una pistola i li va clavar el canó a la templa dreta, que era la seva templa bona. En G, endut per una mescla de fúria i terror, li va deixar anar una frase amb imprudència.

Ara m’amenaces amb la pipa? Ets més previsible que el final d’un relat dels germans Grimm.

Va fumejar ben poc, després d’impulsar la bala. Només una bafarada. Com si fos una tos de biblioteca. Continguda. La pistola es va gronxar uns segons del dit homicida del J. Fins a caure sorollosament damunt el parquet del saló. Rebotant potser uns centímetres, tant pocs com el pes del ferro colat li permetia. De la mateixa manera que en J es donava a la fuga a la major velocitat que el seu cos obès n’era capaç. Esbufegant com un garrí. Deixant enrere tota una vida d’erudició, bones maneres i exquisides retòriques. I duent a sobre només unes monedes i una edició de butxaca de l’últim d’en Dan Brown.