el mentider

Són mals temps pels optimistes

Sun, 25 Jul 2010 21:48:00 +0200

Ara que la màquina del temps ha passat de moda, tothom s’ha oblidat de qui la va inventar. Per consolar-se, de tant en tant, Peter Wall s’enfila al prototip que guarda a la cuina i viatja uns anys enrere perquè el venerin.

Però en la seva darrera excursió Peter Wall va recular gairebé trenta anys. Quan encara la màquina del temps era una fantasia. Quan ell era tot just un estudiant d’enginyeria i ni es podia imaginar l’èxit que la història li tenia reservat. Quan passava els vespres en una taverna servint copes per pagar-se els estudis i alguna que altra papereta de cocaïna.

La mateixa persona d’un temps ençà i d’un temps enllà es van trobar un a cada banda de la mateixa barra. El jove Wall va omplir un got ample de conyac al Wall adult, que el va temporitzar durant dues hores per no gastar en aquell bar més del que es podia permetre. Per no beure més del que el seu fetge podia tolerar.

Va passar desapercebut pel cambrer, que no va notar que l’envellit Peter Wall fingia quan es feia el torrat per dirigir-se-li.

-¿Què… què pretén l’univers expandint-se sense parar? ¿On vol arribar?

El cambrer hi estava acostumat, als borratxos que es posaven transcendents.

-¿Saps què li diria a Déu? Que tot això li ha marxat de les mans.

L’estratègia del Peter era desvariejar com a pròleg. Com a aproximació. Per més tard, quan hagués cridat l’atenció del cambrer, aconsellar-se a si mateix en un intent desesperat perquè no cometés els errors ja comesos.

-La vida és una merda. I a més és tan curta…

Però no comptava amb la seva pròpia insolència.

-O potser, simplement, són mals temps pels optimistes, senyor.

Ni amb els horaris de l’època, que obligaven els bars a tancar a les dues.

-No li repetiré. Ha de sortir del local.

-Però espera, espera. Que he vingut del futur per…

-Seguretat!

Un quart i mig

Mon, 21 Jun 2010 13:00:00 +0200

El rellotge marcava un quart i mig de quatre. Però eren dos quarts de vuit i el sol s’havia començat a pondre.

El cadàver que jeia des de feia setmanes enmig del menjador no esperava visites. Així que s’hagués sorprès de sentir el so metàl·lic que feia qui burxava el pany.

Com a molt, en vida, hagués especulat amb la possibilitat remota que fos un dels seus fills, decidit a visitar-la sense ser Nadal. O la seva néta preferida, que si ho era (de preferida) era gràcies als anys que feia que no la veia. Prous com per mitificar-la. O potser uns lladres de l’est dels que tant havia ella advertit. Que tard o d’hora li entrarien a casa per aprofitar-se d’una vella desvalguda, deia. I quan més desvalguda que ara, que és morta. Sola. A mig podrir.

Banyes

Thu, 03 Jun 2010 12:41:00 +0200

Se sentia incòmode sota aquells llençols, abraçat a una desconeguda. L’Eloi ni podia ni volia dormir. Només desitjava trobar una excusa creible per fugir d’aquell pis, tornar a casa seva, i dutxar-se una vegada darrera l’altra. Fins que li marxés el sentiment de culpa que li envernissava la pell.

D’una rebregada ella va deixar de donar-li l’esquena. Obrint a mitges un dels dos ulls es va adonar que l’Eloi no dormia i seguint el protocol es va interessar per ell.

—Què et passa? Estàs bé?

—No ho faig sovint, això d’allitar-me amb algú que acabo de conèixer —digué ell per no dir que no ho havia fet mai abans.

—Jo tampoc no ho acostumo a fer —digué ella per no dir que en realitat hi tenia certa pràctica—. Au, dorm, que no has fet mal a ningú.

Però l’Eloi s’havia ferit la consciència. Un trau del que en vessava un neguit inexplicable, una ansietat injustificada, i una depressió incipient. Una reacció absurda per algú que no tenia cap relació estable des de feia 7 anys i mig.

La dona desconeguda va recolzar el cap sobre el seu ventre, reprenent el son a velocitat de medallista. Bressolada per la panxa de l’Eloi, que es movia al ritme de les accelerades inspiracions i expiracions. Un respirar a miquetes, nerviós, mentre recordava tantes nits passades sol, gaudint sense manies de les seves parafílies: el fetitxisme de peus, els vestits de cuir, i les burkas escotades.

Es va adormir a càmera lenta. Amb els ulls negats i esgotat per un intens dolor al pit. Sospitant que, després de tants anys masturbant-se, follant amb algú s’havia enganyat a si mateix.

Conscient que li costaria molt perdonar-s’ho.

Brossa

Sat, 22 May 2010 23:48:00 +0200

Baixo a llençar les escombraries. El contenidor que tinc davant de casa l’està regirant un home vell, barbut i perjudicat pel fred i l’alcohol de baixa qualitat.

Em sento absurdament fora de lloc. I no sé què se suposa que he de fer. Llenço la bossa dins el contenidor que està remenant? Li dono la bossa en mà per escurçar el procés?

D’una sacsejada em despentino, abraço la bossa de la brossa i passo per davant el vagabund amb el meu botí mentre li faig butifarres i un foteta signe de la victòria.

Faig mitja volta i torno al meu pis. Un cop dins recolzo l’esquena a la porta i rebufo. Descarrego. I esventro la bossa per revisar allò que pretenia llençar, amb la il·lusió d’un nen el 6 de gener per saber què m’hi trobaré.

Per ara

Mon, 03 May 2010 23:54:00 +0200

L’Estefania havia passat prou anys assegurant que mai no es casaria com perquè ningú se la cregués. I a la primera oferta, sent d’allò més previsible, va dir que SÍ.

Es va deixar fer. De la boda íntima pel civil als tres-cents convidats al monestir de Montserrat. Dels calçots al convit de vuit plats. Del vestit jaqueta grana al de núvia amb vel translúcid.

Gaudint dels preparatius fins la nit abans de la nit de noces, que se la van passar follant. Enduts per l’excitació del compromís del que sempre havien despotricat, il·lusionats amb la promesa de l’amor etern en el que no creien.

Nuvi i núvia eren gairebé feliços mentre reposaven l’un abraçat a l’altre, sense fumar cap cigarreta de després. Somrient per instint, perquè és el que toca en moments així. L’Estefania notava com el seu futur marit li acaronava els escassos pèls rossos del seu avantbraç, tement (amb motiu) que a l’última hora de la vigília li agafessin els dubtes.

L’home no se’n va poder estar. Necessitava assegurar-se que no s’equivocava en la tria. Que seguia sent la mateixa Estefania de la que s’havia enamorat perdudament. La mateixa que mai havia cregut que allò pogués durar per sempre.

- T’estimo. — li va dir exigint resposta.

Amb una pausa menor de la esperable, ella va replicar.

- Jo, per ara, també t’estimo.

Segons després dormien plàcidament. Mentre uns grills incansables discutien. Mentre un gat feia rodolar una llauna buida de refresc sense voler. Mentre un voyeur abaixava amb discreció la persiana des de la que els havia estat espiant.

Carta des del front

Sun, 25 Apr 2010 19:37:00 +0200

Estimada,

T’escric des del front. On Polònia acaba d’envair Polònia. Només li faltava això a un país que ja havia estat ocupat per austríacs, russos i alemanys. No sé què deu tenir aquesta terra, que a tots sedueix. Fins i tot a ells mateixos, que han entrat amb virulència a les seves terres i s’estan conquerint els uns als altres. Mútuament. En una batalla sense precedents.

Hi ha polonesos per tot arreu.

A mi m’han reclutat per sorpresa, mentre feia el turista pel Kazimierz, el barri jueu de Cracòvia. La situació és tan desesperada que aquí alimenten l’exèrcit amb tot aquell capaç d’aixecar un fusell. Arrepleguen homes fins i tot dels hostals, de les terrasses assolellades i dels restaurants on serveixen sopa.

Si no hi ha qui ho aturi, em temo que Polònia acabarà sota bandera polonesa. I qui sap què en faran després.

No puc allargar-me més, amor meu. Les tropes avancen i el meu escamot ha d’estar alerta. Si no me’n surto, d’aquesta… si no ens tornem a veure, recorda’m com allò que mai vaig ser: un trompetista negre amb al·lèrgia a la penicil·lina.

Successos

Sun, 18 Apr 2010 20:09:00 +0200

Un home de fe ha entrat armat on hi ha la ciència.

Des de la distància veig dues siluetes donant-se empentes. Després sento dos trets. I tot seguit molts crits.

La policia no espera més i tira la porta a terra.

Surten amb l’atracador detingut i el cadàver del número 7.

Resem per ell. I a veure ara com ens les apanyem.

Deixar-ho córrer

Sat, 27 Mar 2010 14:49:00 +0100

Segur que has tingut un oncle pescador, encaparrat a ensenyar-te a preparar un ham, a escollir el cuc més apropiat, a tensar el fil amb la pressió justa perquè et sigui còmplice a l’hora d’alertar que piquen.

El meu, d’oncle, sortia sempre de matinada i confiant a pescar alguna passió incauta. És clar que li feia il·lusió que piqués una orada, un tacó o un mabre. Però si es llevava a aquelles hores i suportava aquell vent incòmode arran de trencall era per pescar passions.

M’insistia en què l’home pot fer passar la gana amb qualsevol cosa, però el que realment l’alimenta són les passions. I amb aquesta convicció m’arrossegava cada dissabte platja avall. Fent-me agafar la canya, carregar el plom a les esquenes, i coordinar l’impuls del llançament amb l’apartar el dit del carret. Deixant anar el fil en el moment precís per tal que l’esquer volés tan lluny com donés de si.

Mai en pescàvem cap, de passió. D’aquell mar capriciós només en trèiem peixos. I jo tornava capcot a casa, amb el cistell ple però amb una sensació de fracàs salat a la pell. Era llavors quan l’oncle em passava el seu braç per sobre les espatlles i em consolava, animant-me a no defallir.

Mentre ens esmorzàvem unes sardines escabetxades i dues llesques de pa amb tomàquet no es podia estar de repetir-me la història del dia que ell en va aconseguir pescar una, de passió. Fent-me dentetes al descriure la sensació viscuda i fent-me rabiar quan m’explicava com, moments després d’atrapar-la, l’havia tornat al mar. Deixant-la córrer perquè algú altre la perseguís mentre ell en buscava una de nova.

Es busca

Sat, 20 Mar 2010 19:39:00 +0100

Sempre començo a llegir el diari per la secció de contactes. Confiant que em publiquin l’anunci que no goso redactar.

“Es busca companyia per engegar-ho tot a la merda. I voltar en mudança permanent. Sense fer plans. En una vida improvisada on abundin el sol, les fel•lacions i el formatge.”

Déu fuma

Fri, 12 Mar 2010 17:29:00 +0100

Amb torxes a la mà, un nombrós grup de creients pujava cap al cel. Havien fet col·lecta de col·lectes per pagar la construcció d’una escala gegant i arribar, amb vint dies d’escalada, a visitar les divinitats. Decidits a demanar explicacions per la deficient gestió dels darrers temps.

Eren més d’un miler. Potser més de dos. Monoteistes, la majoria (amb alguna exòtica excepció). I els primers a treure el cap no podien creure el que veien: una llar desendreçada, conquerida per escarabats i teranyines, amb el llit per fer i els plats per rentar. Plens de verdet. Les aixetes rovellades, els cendrers plens (perquè Déu fuma) i una insuportable olor a tancat.

- I bé? Qui hi ha?— preguntaven des del pilot perseguidor.

- Ningú. No hi ha ningú. Des de fa temps.

Portaven segles adorant un Déu que havia fotut el camp. Sense avisar els que encara resen, sense advertir-los que s’ho podien estalviar perquè cap conserge prendria nota de les seves pregàries. Havia abdicat sense deixar hereus ni encarregats.

Mentre reculaven, al grup s’especulava que ho hauria deixat consumit per les drogues i l’alcohol. Eren tantes les ampolles buides del rebost que van calcular que per les seves venes hi deu córrer més vi que no pas sang, si és que encara és viu. Van passar per alt que al revister només hi haguessin còmics i pornografia. Li disculpaven les restes de coca. Els devots el perdonaven, doncs tothom té dret a passar una mala època.

Ara: no li costava res trucar.

Internet era el futur

Sun, 07 Mar 2010 16:50:00 +0100

Internet era el futur. No es veien negres jugant a golf ni a tennis. I les mares bufetejaven els fills sense temor a una querella. Eren els dies bons.

L’estiu durava tres mesos i no un. Vestíem calça curta, no ens havíem de depilar l’espatlla i ens podíem estirar al sofà sense que els peus traguessin el cap per sobre el reposabraços. Teníem la mida justa. Miràvem sèries de riures enllaunats i quedaven capítols dels Simpson que no havíem vist. Seguíem el règim del “menja que has de créixer” i existien els diumenges al matí.

Avui ens hem trobat els de la vella colla per fer balanç. Hem conclòs que no, que no compensa. Que els plaers de la vida adulta no es valen els esforços que impliquen. I en un gest de rebel·lió hem decidit que tindrem fills de seguida. Per tenir a prop el goig de qui encara no tem, ni dubta, ni escriu.

Perenne

Wed, 03 Mar 2010 15:59:00 +0100

Espio la veïna, com cada matí, mentre es canvia. Portem tot el mes d’abril amb el cel gris i l’asfalt moll. I ella, com si sentís ploure, es calça una samarreta de tirants, uns shorts i xancles. Ha decidit que ja n’hi ha prou d’anar sempre a remolc del clima. La veïna té ganes d’estiuejar i no està disposada a que un hivern perenne li impedeixi. A partir d’ara que sigui el món el que s’adapti a ella. Collons.

Cromo

Sun, 14 Feb 2010 19:30:00 +0100

A la pàgina 23 de l’àlbum. És el cromo que trobareu a l’extrem dret. Ocupa a la pàgina la mateixa posició que ocupava al camp quan era futbolista. Fins que es va veure obligat a deixar de ser-ho en detectar-se una malformació cardíaca.

Se la va jutjar inofensiva si es col·locava un marcapassos i evitava esforços intensos. Per això, amb resignació, Giovanni Salvatore va anunciar en roda de premsa que aquella tarda d’octubre de 1972 penjava les botes.

Va aprofitar l’avinentesa per engendrar una fundació que recaptés fons per a la investigació de malalties coronàries i, alhora, li estalviés un grapat d’impostos. La retirada prematura li havia distorsionat els comptes i calia prendre mesures per allargassar al màxim els rèdits dels anys daurats al Calcio.

En una de les iniciatives de la fundació, Salvatore va convocar els seus antics col·legues a un partit benèfic al camp del Como, el club on s’havia format. Amb un sonat ple a les graderies i a la llotja, reunits, casos agreujats per malaties derivades. Al camp, porters fent broma al pujar a rematar córners, famosos donant un cop de mà en calça curta, i estrelles del moment procurant aportar un punt de dignitat futbolística. Bones cares que van durar fins al minut 36 quan Giovanni Salvatore, en un petit sprint per evitar un fora de banda, va caure fulminat.

Quan el recollien ja era mort. I a mesura que corria la notícia, avançant com ho fa l’onada quan l’equip local guanya folgadament, l’Stadio Giuseppe Sinigaglia es va guarnir amb plors i mans al cap.

Es va donar per fet que havia mort per agreujament del problema cardíac. Semblava tan obvi que ningú va recordar que l’estadi s’havia edificat sobre una antiga fundició. Ningú va parar atenció a l’alta concentració de metalls pesats que hi havia enterrats al subsòl. Ningú va especular amb la possibilitat que fos la força magnètica d’un passat imantat el que arrossegués el marcapassos metàl·lic del Giovanni i li clavés una estrebada que el dués a terra.

Ningú va sospitar que, del cop, el cervell desencaixat perdés el contacte amb la sang prou estona com per rendir-se i deixar de donar instruccions a un cor malmès en perfecte estat.

La gespa segueix camuflant una capa d’atracció discreta. Assassina i cleptòmana. Que no només es va endur una vida de la manera més tonta sinó que segueix arreplegant les monedes que deixen caure els àrbitres en fer el sorteig de camp.

Aigua clara

Thu, 04 Feb 2010 20:04:00 +0100

Sé que no duc armes. Ni drogues. Ni xampú. Però quan sóc davant l’arc de seguretat de l’aeroport m’angoixo.

M’intimida el personal de seguretat. Parlen entre ells en veu molt baixa, i estic convençut que parlen de mi. Que es donen les consignes a seguir quan el xiulet m’assenyali. Que es reparteixen els papers de poli bo i poli dolent.

M’inquieta l’scanner que s’empassa el meu equipatge de mà. I aquella ganyota de sospita que marca de manera permanent el Guardia Civil encarregat d’escrutar-lo. No puc evitar mirar de reüll, des de la cua, aquella imatge tacada de colors on sé que no hi ha res que no pugui haver-hi. I mirar-la creuant els dits perquè ni tan sols d’això s’adonin.

M’espanta que la senyora grassa del meu davant somrigui mentre l’escorcollen, com si li fessin pessigolles i mirés d’aguantar-se-les. Que la deixin passar amb amabilitat després de verificar que no és perillosa i que m’indiquin, amb un gest mínim, que és el meu torn. Que creui la línia i passi per sota de l’arc.

Temo que em detectin les males intencions i me les facin confessar en un quarto decorat amb fotografies de terroristes en recerca.

No quedo tranquil fins que els agents, aferrant els seus gossos, m’han deixat passar. Després de mirar-me malament, traspuant suspicàcia i convençuts que no sóc aigua clara malgrat la falta d’evidències.

Andana

Thu, 28 Jan 2010 20:20:00 +0100

M’estava assegut en un racó de l’estació. Arronsant el coll com un ànec per protegir el clatell del fred. Si la nuca està abrigada, la resta del cos es tempera.

La freqüència de pas dels trens era desesperant per algú amb presses. No era el meu cas. Jo m’hi estava amb parsimònia, doncs encara no havia triat destí. Tenia clar que marxava, però ni la més remota idea de cap a on.

Vaig estudiar-me durant hores el plafó informatiu. Fins a saber-me de punta a punta les línies, les parades i els enllaços. I les vies per on farien entrada. I les rutes per on prendrien sortida. Tenia clars els preus, els horaris i els destins. Per un moment fins i tot vaig creure que tenia decidit quin em convenia d’entre els que em podia pagar. Només havia d’esperar a l’andana fins que aparegués la locomotora que, al seu frontal, dugués escrita amb petites bombetes led la destinació escollida.

No duia rètol, el següent comboi. Vaig preguntar al cap d’estació però no em va saber dir cap on carai es dirigia. Cap dels seus potencials passatgers gosava pujar-hi. Mentre jo dubtava en acceleració. Era un neguit en creixement exponencial que em feia desplaçar-me a passes curtes d’una banda a una altra d’un metre quadrat. Com si dancés sobre una rajola d’aquella estació freda, fosca i plena de xiclets prehistòrics adherits com a fòssils. Passant del nervi de no saber on collons duia aquell vagó a l’angoixa d’ignorar si era el que tant m’havia costat escollir.

El temor a triar entre perdre un tren o perdre el rumb.

Ara deu fer deu dies que som en marxa. No he vist un sol cartell indicant per on estem passant. Ni un sol viatger amb qui compartir el meu dubte. Ni un de sol. Mentre el sacseig lleu i compassat m’adorm. Em calma. Fins i tot camí del desconcert.

Rotonda

Tue, 19 Jan 2010 14:41:00 +0100

(dos minuts abans de l’accident)

Discutia amb la Carla. Insistia que si haguéssim girat a l’esquerra a la rotonda ja hi seríem. Li replicava que ni parlar-ne, que estaríem fent més volta. Però ella no es rendia.

En tota batalla verbal, cal mirar als ulls del rival amb menyspreu. Que noti el teu enuig, a veure si l’intimida i recula. Però si la discussió té lloc mentre condueixes no perdis de vista la carretera. Corres el risc de desviar-te un pèl cap al guarda-rail, esgarrapar-lo amb el retrovisor, i en un intent brusc de salvar la pintura girar el volant cap a l’altra banda i col·locar el cotxe enmig d’un carril de direcció contrària. Xocant frontalment amb un Golf de color plata. Entomant un impacte que et deixi a tu en coma, al llindar de la mort, i a la teva parella amb un braç trencat.

La meva ànima ascendia segons més tard. I mentre el cel m’abduia, durant el trajecte, encara vaig poder veure la Carla plorosa i al conductor del Golf tremolant. Asseguts l’un al costat de l’altre. Tapant-se els ulls per no veure el meu cos sanguinolent i desencaixat, amb el volant clavat a l’estómac i el crani a l’indicador de l’oli.

No sospitava en aquells moments que la Carla i el conductor del Golf s’enamorarien fent els papers. Que ell la convidaria a fer un cafè des de l’ampli seient de la grúa. I que al passar per la rotonda, i girar a l’esquerra camí de l’hospital, ella acceptaria.

“Ha sortit a la seva mare” — vaig pensar.

Non grata

Thu, 14 Jan 2010 13:37:00 +0100

(dues hores després de l’accident)

M’han declarat persona non grata al llimb. Per fer massa escàndol a les nits. I ara no sé cap on tirar.

El món dels morts m’intimida i el dels vius m’atabala.

Allà on s’estan els cadàvers tinc por de no encaixar-hi. No he estat mai gaire sociable. I no vull tornar passar per la situació en què tothom et mira amb cara estranyada, pensant “D’on surt, aquest difunt de poble? I com gosa dur aquests pantalons?”. Amb una vegada a la vida que vagis a l’institut n’hi ha prou. Una altra vegada a la mort ho trobo desmesurat.

Allà on s’estan els supervivents tinc por de no encaixar-hi. No he estat mai gaire sociable. I no vull tornar a passar per la situació en què tothom et mira amb cara estranyada, pensant “Té el rostre desfigurat, quina angúnia! I com gosa dur aquests barrets?”.

No trigaré a decidir-me. Perquè al purgatori ja hi he trucat i m’han informat no els queden places.

Xicota

Fri, 08 Jan 2010 11:11:58 +0100

Toca setmana de nòvia.

Cada any procuro tenir parella dues o tres vegades per semestre. Relacions d’una setmana. Noies a les que proposo que visquem un romanç de set dies. Per condensar els nervis de la primera cita, la passió dels principis i l’escena pel·liculera d’un trencament contra la voluntat de tots dos. Imposat (i impostat) per les circumstàncies.

Ja toca, però no goso tornar-hi des que l’Eulàlia em va deixar un dimecres. Adduint que tenia por al compromís. La molt covarda.

Vinguts d'Orient

Tue, 05 Jan 2010 11:17:00 +0100

Es diu Hang Xu i fa vuit mesos va fer vuit anys. S’està en un orfenat des dels tres. I cada hivern, per aquestes dates, es posa el seu vestit de la sort i surt il·lusionada a saludar les parelles amb problemes de fertilitat que s’acosten a visitar-la.

Es comporta de manera exquisida, responent quan li pregunten i somrient quan no comprèn el que li diuen. Prova de dissimular tant com pot el rastre que una cremada d’oli roent li va deixar a una banda del coll. Ningú vol adoptar una nena que ha estat maltractada podent-ne escollir una encara per maltractar. Però any rere any ella confia que alguna de les parelles no s’adoni de les marques i, per error, se la endugui.

No és fins passat festes que l’esperança li marxa. I en un rampell irat s’acosta a una de les monges per reclamar-li explicacions.

Sor Maite, no m’enganyi. ¿És cert el que diuen els altres nens?

¿Què diuen, Hang Xu?

Que els pares no existeixen.

Partitura de l'amor propi

Tue, 29 Dec 2009 11:49:00 +0100

Aquestes festes nadalenques un dels meus nebots m’ha preguntat com masturbar-se.

Suposo que veu en mi una persona viscuda i experimentada, alhora que avesada a la solitud, l’individualisme i l’intent fallit de seduir algú per acompanyar-me al llit. No tinc clar si el ruboritzar-me ha estat per l’elogi o per la compromesa pregunta. Només sé que, amb la responsabilitat d’algú que ja ha passat per això, no li podia escatimar una resposta.

És sobrer el detall de la conversa. Em consta que el de l’onanisme és per tu un art ben conegut. Però per si mai et trobes en similar situació, t’anoto en síntesi l’eix de la meva dissertació.

A masturbar-te n’aprendràs sobre la marxa, sense que ningú te n’ensenyi. Tocant-te d’oïda.