el mentider

Al·lèrgia

Wed, 11 Jan 2012 21:33:00 +0100

Mai havíem volgut tenir fills. Convençuts que, si bé una criatura et pot donar els moments més màgics de la teva existència, aquests no compensen les angoixes que els acompanyen. Potser no cal viure la vida sense perdre’s res. Potser ja fem amb una felicitat moderada. Però quan ella em va dir que estava embarassada, sense saber ben bé com havia passat, vaig limitar-me a arronsar les espatlles i deixar anar un entusiàstic “Doncs què hi farem”.

Nou mesos de proves, controls, analítiques i ecografies no van revelar cap inconvenient prematur. Fins el dia del part, que va ser alhora el més feliç i el més trist de les nostres vides. Perquè la natura és sàvia, però també una mica filla de puta. I la Flora, la petita Flora, va néixer amb una patologia única. Patia al·lèrgia a l’oxigen.

Van ser dos minuts d’existència corprenedora. El mateix viure la matava. La Flora aspirava amb tota la seva ànima per omplir-se de les forces que li eren alhora verí, en una lluita absurda i torturadora. Els pulmons li crepitaven de manera similar al so de trepitjar una branca, mentre el nas se li obria i se li tancava com una parpella desesperada. Com les brànquies d’un peix que ha estat tret de l’aigua però encara no n’ha pres consciència.

Vaig poder veure-la patir amb tot detall. De ben a prop. Mentre el plor que se m’havia escapat al veure-la arribar es creuava amb el plor fruït de veure com ens marxava. Instintivament li vaig agafar una d’aquelles diminutes mans, mentre les seves galtes passaven del rosat al morat intens sense donar-nos marge a fer-nos-en a la idea. I tot el so que m’envoltava m’arribava esmorteït. Com si les corre-cuïtes d’infermeres, els sanglots histèrics de la mare, o els xiulets de les maquinàries fossin a un centenar de quilòmetres d’allí.

Tota la meva atenció era posada a no perdre’m ni un instant dels pocs que van formar l’existència de la Flora. Per condensar-hi tot allò que em semblava que un pare podia sentir per un fill. Inclòs l’orgull de veure com la meva nena feia història sense necessitar més de dos minuts de vida.

*Dedicat a la Flora (18/7/2011 a les 04:56 - 18/7/2011 a les 04:58)

Ningú ho notarà

Fri, 08 Apr 2011 12:40:00 +0200

No em preguntis, perquè no vull opinar. No tinc opinió sobre el tema. De fet hi ha pocs temes dels que tingui opinió i, la majoria d’aquestes, són opinions sense fonament. Florides de la ignorància o de la confusió. Del popurri informatiu. Així que no em demanis què en penso o què trobo. Què més dóna?

Tens opinions a dojo, només has de parar l’orella. Per què t’has d’interessar precisament per la meva? Ni tan sols seria una opinió meditada. Seria un parer fet a corre-cuita, improvisat. Una merda d’opinió vàcua i banal.

I ni tan sols t’importa, què opini. Només vols que em pronunciï per poder replicar i dir-hi la teva. Forçant-me a escoltar-te-la, per pura cortesia dialèctica. Malgrat que me la bufi tant, la teva opinió, com me la bufa la meva.

Tothom opina de tot. Ningú ho notarà, si jo me n’abstinc.

Ja he deixat anar prou bajanades. M’he tatuat massa principis dels que ara em desdic. Són tantes les conviccions rectificades que comença a ser hora de ser previngut. No em demanis opinió, si us plau, que ho estic deixant.

Please RT

Fri, 18 Feb 2011 12:04:00 +0100

L’Alfred fa saber a tothom que li acaben de diagnosticar una leucèmia terminal. Ho fa a través de totes les xarxes socials on té presència. “Em queden com a molt dos mesos”—twitteja. I en demana RT.

Gent que no coneix de res li omple la bústia amb rèpliques d’ànim, missatges privats interessant-se per ell, i algun desafortunat “M’agrada”. L’Alfred els correspon amb un genèric “Moltes gràcies a tots!”, i justifica no respondre un per un perquè li prendria massa temps. No obstant, es compromet a anar explicant el dia a dia dels seus últims dies. Per deferència i per hàbit.

En comentaris breus i sintàcticament discutibles transmet com l’emprenya la pluja i la gent baixeta que duu paraigües. Com en són d’avorrides les sessions en va de quimioteràpia. Com n’és, d’atractiva, l’infermera que li clava les injeccions de morfina per apaivagar el dolor.

Cada “Bon dia” és celebrat. Cada “Per fi és divendres!” és una bona senyal. Se li multipliquen els amics, els followers, i les preguntes al Formspring. En part per empatia, i en part per participar de l’esdeveniment. Tant 2.0. Tant live.

Aquest recolzament massiu emociona l’Alfred. Ho explica mentre sopa amb la familia, amb orgull. Diu que se sent estimat i que la vida online li dóna forces. Allí ara és algú. Algú que es mor, però algú al cap i a la fi. I brinda tot fent un acudit que seria de mal gust si no el fes ell. A taula riuen, i sa germana comenta en veu baixa que s’alegra que no perdi el bon humor.

“Sopant amb la family”, es llegeix a molts timelines. I el missatge se soterra sota comentaris sobre una estrena televisiva. Ningú sospita que aquell és l’últim. Que les últimes paraules de l’Alfred són tan poc memorables.

L’endemà de l’enterrament la seva mare entra amb por a l’habitació que durant vint anys havia estat la de l’Alfred. N’olora els llençols mentre plora estirada sobre el seu llit. L’enyora a cada esnifada sanglotada. Després es passeja pel quarto resseguint amb el dit índex les fotos i els retalls de diari que tenia penjats al suro. Recol·loca un pòster del Bob Dylan perquè quedi recte. Li engega l’ordinador. Intenta fer login fins a encertar la contrasenya. I escriu: ”Demà de nou a classe, quin pal!”.

S'acaba

Fri, 28 Jan 2011 11:58:00 +0100

Mai he sabut per on s’han d’obrir les cartes. Si fer l’inútil esforç per desenganxar la solapa adhesiva sense que s’esberli, si apunyalar-la pel lateral amb una eina afilada, o si estripar-la d’una seca estrebada com fem amb les bosses de patates xips. Em costa especialment si són missives segellades per algun departament governamental. Sobres amb el logotip de la Generalitat de Catalunya imprès al llom. Dels que saps que tenen a piles en despatxos de comunicació industrialitzada i que funcionaris apàtics farceixen de multes de trànsit, requeriments d’hisenda, o denegacions de subvencions. Una cadena de muntatge epistolar. Tan lluny del romanticisme que històricament s’ha associat a la carta. Tan lluny del desig amb què el receptor se suposa que la rep.

No sé com obrir la que tinc als dits. Lleugera. Entregada en mà. Les cartes d’avui en dia rarament comuniquen bones notícies. Però estàs condemnat perquè hi ha testimonis que l’has rebuda. No tens escapatòria. No tens més remei que obrir-la. Ja sigui desenganxant la solapa, apunyalant-li el lateral, o estripant-la d’una estrebada.

El contingut té sis línies i mitja. Va per feina: “Per la present, la Generalitat de Catalunya l’informa que el proper 1 de gener de 2012 el món s’acaba. No oblidi abonar l’IBI abans que s’esgoti el termini.”.

El món s’acaba. No és que m’agafi per sorpresa. Perquè els últims anys hem tingut prou pistes per sospitar-ho. Ara, fa impressió quan ho veus escrit. Oficial.

Morir no m’espanta. El que temo és haver de fer el camí al més enllà sense ningú conegut a la vora, amb qui poder criticar el trajecte i l’organització. Tampoc no em fa por el final. Només m’encurioseix. I especulo mentalment sobre com serà.

Estic convençut que succeirà de matinada, quan siguem dormint en fase REM. En el punt en què el cel és més fosc. I de cop i volta s’encendrà el sol. Desvetllant-nos a tots bruscament. Uns altaveus atmosfèrics faran sonar una balada clàssica i una veu demanarà amablement per megafonia que anem sortint. I jo la miraré a ella, que des de la banda dreta del llit demanarà al destí cinc minuts més. Per fer el ronso.

Les 7 diferències

Fri, 29 Oct 2010 12:53:00 +0200

El meu avi es mor. I ara que ho sap li agafen les presses. De sobte, vol viatjar. Vol pintar amb carbonet. Vol divorciar-se i tornar-se a casar amb la mateixa dona. Però no li queden ni temps ni forces. Ho nota, que s’està morint. Ho sap perquè tota la vida ha estat un hicopondríac que col·leccionava símptomes, que resultaven ser falses alarmes. En canvi aquests veu clar que són autèntics. Que aquesta vegada va de debò. Per això en pren consciència i diu, ara, que no es vol morir sense fer tot el que ara diu que li queda per fer.

Quan el doctor entra a l’habitació per comunicar-li que el tumor no és operable i que li queden dos mesos (a tot estirar) la futura vídua no s’aguanta la plorera. I això que el metge encara no ha obert la boca. El pacient, ara impacient, es desmaia i el seu cap aterra bruscament sobre la tauleta on li han servit el berenar. Una tauleta feta a mida, d’alçada regulable i amb una sola pota per tal de poder-la arrambar al llit i que quedi just per sobre de les cames estirades. Com un pont. Una tauleta on hi ha un paquet individual de galetes sense gluten, un suc de préssec, el crani d’un vell amb limpotímia i el diari obert per la pàgina on hi ha el joc de les 7 diferències.

No recordo cap visita a casa l’avi en què no l’enxampés fent sudokus, mots encreuats o sopes de lletres. Ha fet passatemps fins que ha descobert que no vol que el temps passi. Fins que ha vist de prop allò que esperava entretenint-se com podia.

Mentre el revifen li prenc el diari. El rellevo en la missió de trobar les 7 diferències entre dues vinyetes aparentment similars: un paisatge nevat amb un repartidor de correu passant amb bicicleta. L’avi ha encerclat de la vinyeta de l’esquerra una xemeneia on hi surt fum (a la vinyeta de la dreta no en surt pas). També ha marcat el peu del repartidor (que en un dibuix és sobre el pedal i a l’altre penja) i una branca d’arbre que falta al gargot veí. Assenyalo de seguida les altres diferències evidents: el nombre de radis de la roda davantera, la volva de neu sobrera de dalt a la dreta, i la teula absent d’una de les teulades.

Mentre una infermera bufeteja l’avi perquè desperti, recompto les diferències que duc trobades. M’acosto mig pam més al paper per trobar la que em falta. No tardo a detectar la borla del barret de llana del carter, que és en un dibuix però no en l’altre. I el guant de la mà que se subjecta al manillar, despullada a la vinyeta del cantó. I trobo també un gat que treu el nas de sota un dels porxos.

No m’adono que en duc nou, de diferències, fins que trobo la desena. Passo llista i les compto amb els dits per assegurar-me’n. M’atabalo perquè l’enunciat diu clarament que en són set. Són les normes del joc i no té cap sentit que el mateix dibuixant les corrompi! Renego en veu alta mentre arriben reforços amb bata i claven sacsejades de desfibrilador al pit de l’avi, a qui es veu que li costa refer-se.

L’àvia crida amb histèria. L’agafo per l’espatlla, la faig seure amb mi i li passo la pàgina 68 del diari. Per si pot repassar-se ella les dues vinyetes i dir-me si les diferències que hi he trobat són o no són diferències. Perquè a vegades un es capfica amb que allà hi ha d’haver diferències i troba més diferències de les que realment hi ha. Però jo diria que no. Que és d’ells. I n’hi ha deu, almenys.

D'on vénen els nens

Sun, 24 Oct 2010 22:08:00 +0200

- D’on vénen els nens? –em pregunta el meu fill.

Se’m posen els llavis en lluna creixent, esbossant un mig somriure. I deixo passar un parell de segons en silenci, gaudint d’aquest moment entranyable amb la tranquil·litat de qui el tenia previst.

- No és senzill d’explicar, Juli. –dic per agafar embranzida.

- Doncs no pateixis, pare. –m’interromp– Ja ho busco a Google.

Sabia que em vindria la pregunta, però no m’imaginava que es pogués resoldre així.

No replico res. I ell fa mitja volta i marxa a prendre el govern de l’ordinador del despatx. Jo em quedo abstret pensant en com la ditxosa tecnologia, la que nosaltres mateixos els hem ensenyat a fer anar, priva als pares actuals de la satisfacció de resoldre dubtes a les criatures. Ens priva d’aquells moments en què encara ens podem sentir savis. I maleeixo en veu baixa l’era contemporània, el progrés, i l’autopista informativa.

Setmanes més tard, un diumenge després de dinar, en Juli se’m torna a acostar per demanar-me si puc ajudar-lo amb les arrels quadrades. Que no se’n surt.

Esbosso mig somriure. Potser l’altre meitat de l’esbossat setmanes abans.

- És clar. Espera’m a l’habitació que de seguida pujo.

S’enfila escales amunt. Li segueixo les passes d’oïda fent mentalment el recorregut que ell fa pel pis de dalt. I quan sé que ja és al quarto, agafo la Blackberry i consulto a la Wikipedia com coi es feien les arrels quadrades.

Duros a quatre pessetes

Sun, 19 Sep 2010 16:52:00 +0200

Entre dues paradetes hippies, on s’hi venen penjolls (a l’una) i figuretes de fang (a l’altra), hi ha una tercera paradeta. Tothom que hi passa per davant se la mira, però ningú s’hi atura. Per això m’hi acosto. Malgrat la fèrria resistència del meu fill Aleix, que prova de convèncer-me a base d’estrebades de recular fins al venedor ambulant de globus (a 20 dòlars cadascun, el lladre).

El de la paradeta on ningú s’atura és un comerciant àrab. Que té esteses damunt un llençol gastat dues piles de bitllets. La primera és una pila de bitllets de 100 dòlars, amb un rètol escrit a mà on s’especifica que el preu de cada bitllet de 100 dòlars és de 50 dòlars. La segona pila és de bitllets de 20 dòlars, cadascun dels quals costa 25 dòlars adquirir.

Entenc de seguida el desconcert dels vianants que he vist passar per davant la paradeta sense gosar fer-hi tractes. Allò pud a estafa. Si bé els bitllets semblen tots autèntics, la sospita és fonamentada. Estic convençut que els bitllets de 100 dòlars que es venen a meitat de preu són falsos. On hi ha el negoci, sinó?

– El puc ajudar? –em pregunta el moro.

Me’l miro un instant, sense respondre, i torno a abaixar el cap per remirar la mercaderia. ¿I els bitllets de 20?¿Què carai hi pinten els bitllets de 20? És evident que ningú serà prou ruc com per comprar bitllets de 20 dòlars pagant-ne 25. Deuen estar col·locats allí per despistar.

L’Aleix fa estona que m’observa. Ha deixat d’estirar-me reivindicativament el braç i només em mira. Atent a la conversa que el venedor reintenta encetar.

– No en malfiï, senyor. Simplement estan d’oferta perquè són bitllets de 100 de la temporada passada.

– Sí, és clar… –deixo anar amb sorna.

Agafo un bitllet de 100 i el poso a contrallum. Com si tingués alguna noció de com distingir un bitllet fals d’un d’autèntic. El sacsejo i el remiro de l’altra banda. El tenso en dos temps. Flap, flap. Fingint que sé el que em faig. El deixo de nou sobre la pila dels de 100 dòlars i n’agafo un dels de 20. Per examinar-lo de manera similar. No en sóc cap expert, jo, però diria que tant els uns com els altres són bitllets de debò.

– Pare… –irromp l’Aleix.– I si compres un bitllet de 100 per 50 dòlars, i després amb el bitllet de 100 compres quatre bitllets de 20?

– Com dius?

– Amb els teus 50 dòlars només podries comprar dos bitllets de 20 perquè en costen 25. En canvi, si primer compres un bitllet de 100, en tindràs prou per comprar-ne fins a quatre de 20.

Em quedo glaçat per la seva perspicàcia. Doncs si el sospitós bitllet de 100 dòlars resulta ser fals, estaré pagant al pressumpte estafador amb la seva pròpia moneda comprant-li després amb aquell mateix bitllet un grapat dels bitllets de 20. M’avergonyeix una mica no haver tingut jo abans aquesta pensada, però estic orgullós d’haver engendrat descendència amb una ment tan lúcida. I per aplaudir la seva deducció matemàtica, faig la compra de bitllets seguint l’hàbil seqüència.

Satisfets, reprenem el camí. L’Aleix fa saltirons al meu voltant i jo camino decidit cap a la carpa de les begudes, on em compraré una cervesa per estrenar algun dels meus nous bitllets.

Mentre sóc a la barra, l’Aleix em demana permís per anar a veure els globus. Li dono el permís i un bitllet de 20 dòlars perquè se’n compri un. S’ho ha ben guanyat.

Minuts més tard, quan ja sóc assegut a una de les taules prenent un got llarg de cervesa fresca, l’Aleix torna amb dos globus a la mà.

– Dos globus? Es pot saber com carai has pagat l’altre?

– El venedor de bitllets me n’ha regalat un quan he passat per davant de la seva paradeta. Per agrair-me que l’hagi ajudat a encolomar-te uns bitllets de 20 més falsos que la dentadura de la iaia.

Somric. Frego el cap de l’Aleix, que ja no em para atenció. I me’l miro jugar amb els dos globus inflats d’heli, mentre espero mòbil en mà que m’atengui la policia.

L'estafa

Mon, 30 Aug 2010 23:50:00 +0200

Recordo ahir com si fos ahir: va entrar a la botiga que no regento una dona grassa, amb faccions nòrdiques, duent penjat un acordió. Amb un sorprenent accent de Girona em va preguntar si teníem esclòries del 26. I és clar que en teníem! Quina mena de botiga s’havia pensat que tinc?

Vaig fer cap al magatzem a buscar-ne. Perquè ningú desa les esclòries a l’aparador, a temperatura ambient. Al tornar, carregat com un ruc, l’obesa nòrdica ja no hi era. Havia aprofitat la meva absència per desminçar-me el local a una velocitat rècord.

La policia se’n feia creus que ho hagués pogut fer amb tanta rapidesa. Se’n feia tantes, de creus, que van qüestionar la meva denúncia. Com si tot allò que els explicava fos un conte inventat per cobrar de l’asseguradora.

Potser no era versemblant, però era cert!

Els dos agents van ignorar les meves súpliques i van emprendre la sortida, mentre renegaven en veu baixa sobre els pobres diables que se les empesquen totes per prendre el pèl en benefici propi. Jo no els sentia, perquè els meus crits rabiosos em sodomitzaven la capacitat auditiva, fent que només tingués orelles per les meves queixes i no pas per les seves.

Endut per la ira, vaig prendre una de les caixes d’esclòries que havia carregat des del magatzem i vaig llençar-la contra el crani d’un dels policies.

Amb els vint segons que vaig tardar a prendre consciència del meu acte i penedir-me’n, l’agent que no havia rebut ja em tenia emmanillat. M’escridassava assegurant que haver atemptat contra l’autoritat em costaria molt car. I tan bon punt vaig ser dins el cotxe, amb la sirena esvalotant el barri amb el seu clam agònic, vaig saber que m’esperaven mesos de gloixa i berrenguera. Compartint garjola amb la sensació d’impotència. Amb la ràbia condensada de qui se sent estafat i, alhora, troba que li és merescut. Per crèdul.

O faixa

Wed, 25 Aug 2010 02:36:00 +0200

Dins una gran caixa hi ha una caixeta que amaga dins seu una capsa. Però no he gosat obrir-la encara, la petita. Fins ara.

La primera caixa la he obert per inèrcia al rebre-la. Sense plantejar-me gran cosa. Assumint que si l’havia rebut el que pertocava era obrir-la. I prou. L’he obert esberlant de manera maldestre la cinta adhesiva que uneix les solapes amb l’ajuda d’un obrecartes.

En comprovar que dins la caixa hi havia una altra caixa la sorpresa m’ha fet qüestionar el perquè. “Alguna raó hi ha d’haver per tal que algú que et vol fer arribar una caixeta decideixi ficar-la dins una altra caixa més gran per transportar-la”, m’he dit. Així que m’han brollat dubtes pertinents: ¿deu ser per protegir doblement el contingut? ¿És potser un embolcall afegit per l’empresa de paqueteria? ¿O simplement una gracieta del remitent?

He obert la segona caixa per curiositat. Intrigat per aquell doble receptacle.

Descobrir-li dins una nova capsa m’ha deixat aturat. Contemplant amb inquietud l’aparició d’un altre continent com a contingut. Aixecant el cap per comprovar a banda i banda del meu darrere si algú em mirava pixant-se de riure. Apartant-me lleugerament de la capsa en una reacció instintiva de prevenció. Amb un temor nounat a que allà dins s’hi amagués res nociu, cosa que ni m’havia passat pel cap a l’obrir les dues primeres.

No m’adono que ara la meva atenció (i la teva) està posada exclusivament en l’envàs i no en el contingut.

Tinc la capseta al davant des de fa vint minuts i fins fa tres no m’he decidit a obrir-la. Me l’acosto amb prudència, poc a poc. Li passo l’obrecartes amb delicadesa cirurgiana. Procurant no aprofundir més del necessari la incisió. Si em pogués veure a mi mateix m’adonaria que mentre enretiro les solapes de la capseta tinc el cap lleugerament girat i poso aquella ganyota que posa qui és a punt de ser embestit per un camió. Un absurd mig tancar d’ulls de dubtosa protecció.

Reobro les parpelles lentament, compassant-ho amb una aproximació del coll cap a l’obertura que acabo de fer-li a la capsa. La que he obert amb por. Hi fico dos dits tremolosos, n’estiro el que hi toco a dins, i trec de la capseta una caixa més grossa que les tres anteriors.

Són mals temps pels optimistes

Sun, 25 Jul 2010 21:48:00 +0200

Ara que la màquina del temps ha passat de moda, tothom s’ha oblidat de qui la va inventar. Per consolar-se, de tant en tant, Peter Wall s’enfila al prototip que guarda a la cuina i viatja uns anys enrere perquè el venerin.

Però en la seva darrera excursió Peter Wall va recular gairebé trenta anys. Quan encara la màquina del temps era una fantasia. Quan ell era tot just un estudiant d’enginyeria i ni es podia imaginar l’èxit que la història li tenia reservat. Quan passava els vespres en una taverna servint copes per pagar-se els estudis i alguna que altra papereta de cocaïna.

La mateixa persona d’un temps ençà i d’un temps enllà es van trobar un a cada banda de la mateixa barra. El jove Wall va omplir un got ample de conyac al Wall adult, que el va temporitzar durant dues hores per no gastar en aquell bar més del que es podia permetre. Per no beure més del que el seu fetge podia tolerar.

Va passar desapercebut pel cambrer, que no va notar que l’envellit Peter Wall fingia quan es feia el torrat per dirigir-se-li.

-¿Què… què pretén l’univers expandint-se sense parar? ¿On vol arribar?

El cambrer hi estava acostumat, als borratxos que es posaven transcendents.

-¿Saps què li diria a Déu? Que tot això li ha marxat de les mans.

L’estratègia del Peter era desvariejar com a pròleg. Com a aproximació. Per més tard, quan hagués cridat l’atenció del cambrer, aconsellar-se a si mateix en un intent desesperat perquè no cometés els errors ja comesos.

-La vida és una merda. I a més és tan curta…

Però no comptava amb la seva pròpia insolència.

-O potser, simplement, són mals temps pels optimistes, senyor.

Ni amb els horaris de l’època, que obligaven els bars a tancar a les dues.

-No li repetiré. Ha de sortir del local.

-Però espera, espera. Que he vingut del futur per…

-Seguretat!

Un quart i mig

Mon, 21 Jun 2010 13:00:00 +0200

El rellotge marcava un quart i mig de quatre. Però eren dos quarts de vuit i el sol s’havia començat a pondre.

El cadàver que jeia des de feia setmanes enmig del menjador no esperava visites. Així que s’hagués sorprès de sentir el so metàl·lic que feia qui burxava el pany.

Com a molt, en vida, hagués especulat amb la possibilitat remota que fos un dels seus fills, decidit a visitar-la sense ser Nadal. O la seva néta preferida, que si ho era (de preferida) era gràcies als anys que feia que no la veia. Prous com per mitificar-la. O potser uns lladres de l’est dels que tant havia ella advertit. Que tard o d’hora li entrarien a casa per aprofitar-se d’una vella desvalguda, deia. I quan més desvalguda que ara, que és morta. Sola. A mig podrir.

Banyes

Thu, 03 Jun 2010 12:41:00 +0200

Se sentia incòmode sota aquells llençols, abraçat a una desconeguda. L’Eloi ni podia ni volia dormir. Només desitjava trobar una excusa creible per fugir d’aquell pis, tornar a casa seva, i dutxar-se una vegada darrera l’altra. Fins que li marxés el sentiment de culpa que li envernissava la pell.

D’una rebregada ella va deixar de donar-li l’esquena. Obrint a mitges un dels dos ulls es va adonar que l’Eloi no dormia i seguint el protocol es va interessar per ell.

—Què et passa? Estàs bé?

—No ho faig sovint, això d’allitar-me amb algú que acabo de conèixer —digué ell per no dir que no ho havia fet mai abans.

—Jo tampoc no ho acostumo a fer —digué ella per no dir que en realitat hi tenia certa pràctica—. Au, dorm, que no has fet mal a ningú.

Però l’Eloi s’havia ferit la consciència. Un trau del que en vessava un neguit inexplicable, una ansietat injustificada, i una depressió incipient. Una reacció absurda per algú que no tenia cap relació estable des de feia 7 anys i mig.

La dona desconeguda va recolzar el cap sobre el seu ventre, reprenent el son a velocitat de medallista. Bressolada per la panxa de l’Eloi, que es movia al ritme de les accelerades inspiracions i expiracions. Un respirar a miquetes, nerviós, mentre recordava tantes nits passades sol, gaudint sense manies de les seves parafílies: el fetitxisme de peus, els vestits de cuir, i les burkas escotades.

Es va adormir a càmera lenta. Amb els ulls negats i esgotat per un intens dolor al pit. Sospitant que, després de tants anys masturbant-se, follant amb algú s’havia enganyat a si mateix.

Conscient que li costaria molt perdonar-s’ho.

Brossa

Sat, 22 May 2010 23:48:00 +0200

Baixo a llençar les escombraries. El contenidor que tinc davant de casa l’està regirant un home vell, barbut i perjudicat pel fred i l’alcohol de baixa qualitat.

Em sento absurdament fora de lloc. I no sé què se suposa que he de fer. Llenço la bossa dins el contenidor que està remenant? Li dono la bossa en mà per escurçar el procés?

D’una sacsejada em despentino, abraço la bossa de la brossa i passo per davant el vagabund amb el meu botí mentre li faig butifarres i un foteta signe de la victòria.

Faig mitja volta i torno al meu pis. Un cop dins recolzo l’esquena a la porta i rebufo. Descarrego. I esventro la bossa per revisar allò que pretenia llençar, amb la il·lusió d’un nen el 6 de gener per saber què m’hi trobaré.

Per ara

Mon, 03 May 2010 23:54:00 +0200

L’Estefania havia passat prou anys assegurant que mai no es casaria com perquè ningú se la cregués. I a la primera oferta, sent d’allò més previsible, va dir que SÍ.

Es va deixar fer. De la boda íntima pel civil als tres-cents convidats al monestir de Montserrat. Dels calçots al convit de vuit plats. Del vestit jaqueta grana al de núvia amb vel translúcid.

Gaudint dels preparatius fins la nit abans de la nit de noces, que se la van passar follant. Enduts per l’excitació del compromís del que sempre havien despotricat, il·lusionats amb la promesa de l’amor etern en el que no creien.

Nuvi i núvia eren gairebé feliços mentre reposaven l’un abraçat a l’altre, sense fumar cap cigarreta de després. Somrient per instint, perquè és el que toca en moments així. L’Estefania notava com el seu futur marit li acaronava els escassos pèls rossos del seu avantbraç, tement (amb motiu) que a l’última hora de la vigília li agafessin els dubtes.

L’home no se’n va poder estar. Necessitava assegurar-se que no s’equivocava en la tria. Que seguia sent la mateixa Estefania de la que s’havia enamorat perdudament. La mateixa que mai havia cregut que allò pogués durar per sempre.

- T’estimo. — li va dir exigint resposta.

Amb una pausa menor de la esperable, ella va replicar.

- Jo, per ara, també t’estimo.

Segons després dormien plàcidament. Mentre uns grills incansables discutien. Mentre un gat feia rodolar una llauna buida de refresc sense voler. Mentre un voyeur abaixava amb discreció la persiana des de la que els havia estat espiant.

Carta des del front

Sun, 25 Apr 2010 19:37:00 +0200

Estimada,

T’escric des del front. On Polònia acaba d’envair Polònia. Només li faltava això a un país que ja havia estat ocupat per austríacs, russos i alemanys. No sé què deu tenir aquesta terra, que a tots sedueix. Fins i tot a ells mateixos, que han entrat amb virulència a les seves terres i s’estan conquerint els uns als altres. Mútuament. En una batalla sense precedents.

Hi ha polonesos per tot arreu.

A mi m’han reclutat per sorpresa, mentre feia el turista pel Kazimierz, el barri jueu de Cracòvia. La situació és tan desesperada que aquí alimenten l’exèrcit amb tot aquell capaç d’aixecar un fusell. Arrepleguen homes fins i tot dels hostals, de les terrasses assolellades i dels restaurants on serveixen sopa.

Si no hi ha qui ho aturi, em temo que Polònia acabarà sota bandera polonesa. I qui sap què en faran després.

No puc allargar-me més, amor meu. Les tropes avancen i el meu escamot ha d’estar alerta. Si no me’n surto, d’aquesta… si no ens tornem a veure, recorda’m com allò que mai vaig ser: un trompetista negre amb al·lèrgia a la penicil·lina.

Successos

Sun, 18 Apr 2010 20:09:00 +0200

Un home de fe ha entrat armat on hi ha la ciència.

Des de la distància veig dues siluetes donant-se empentes. Després sento dos trets. I tot seguit molts crits.

La policia no espera més i tira la porta a terra.

Surten amb l’atracador detingut i el cadàver del número 7.

Resem per ell. I a veure ara com ens les apanyem.

Deixar-ho córrer

Sat, 27 Mar 2010 14:49:00 +0100

Segur que has tingut un oncle pescador, encaparrat a ensenyar-te a preparar un ham, a escollir el cuc més apropiat, a tensar el fil amb la pressió justa perquè et sigui còmplice a l’hora d’alertar que piquen.

El meu, d’oncle, sortia sempre de matinada i confiant a pescar alguna passió incauta. És clar que li feia il·lusió que piqués una orada, un tacó o un mabre. Però si es llevava a aquelles hores i suportava aquell vent incòmode arran de trencall era per pescar passions.

M’insistia en què l’home pot fer passar la gana amb qualsevol cosa, però el que realment l’alimenta són les passions. I amb aquesta convicció m’arrossegava cada dissabte platja avall. Fent-me agafar la canya, carregar el plom a les esquenes, i coordinar l’impuls del llançament amb l’apartar el dit del carret. Deixant anar el fil en el moment precís per tal que l’esquer volés tan lluny com donés de si.

Mai en pescàvem cap, de passió. D’aquell mar capriciós només en trèiem peixos. I jo tornava capcot a casa, amb el cistell ple però amb una sensació de fracàs salat a la pell. Era llavors quan l’oncle em passava el seu braç per sobre les espatlles i em consolava, animant-me a no defallir.

Mentre ens esmorzàvem unes sardines escabetxades i dues llesques de pa amb tomàquet no es podia estar de repetir-me la història del dia que ell en va aconseguir pescar una, de passió. Fent-me dentetes al descriure la sensació viscuda i fent-me rabiar quan m’explicava com, moments després d’atrapar-la, l’havia tornat al mar. Deixant-la córrer perquè algú altre la perseguís mentre ell en buscava una de nova.

Es busca

Sat, 20 Mar 2010 19:39:00 +0100

Sempre començo a llegir el diari per la secció de contactes. Confiant que em publiquin l’anunci que no goso redactar.

“Es busca companyia per engegar-ho tot a la merda. I voltar en mudança permanent. Sense fer plans. En una vida improvisada on abundin el sol, les fel•lacions i el formatge.”

Déu fuma

Fri, 12 Mar 2010 17:29:00 +0100

Amb torxes a la mà, un nombrós grup de creients pujava cap al cel. Havien fet col·lecta de col·lectes per pagar la construcció d’una escala gegant i arribar, amb vint dies d’escalada, a visitar les divinitats. Decidits a demanar explicacions per la deficient gestió dels darrers temps.

Eren més d’un miler. Potser més de dos. Monoteistes, la majoria (amb alguna exòtica excepció). I els primers a treure el cap no podien creure el que veien: una llar desendreçada, conquerida per escarabats i teranyines, amb el llit per fer i els plats per rentar. Plens de verdet. Les aixetes rovellades, els cendrers plens (perquè Déu fuma) i una insuportable olor a tancat.

- I bé? Qui hi ha?— preguntaven des del pilot perseguidor.

- Ningú. No hi ha ningú. Des de fa temps.

Portaven segles adorant un Déu que havia fotut el camp. Sense avisar els que encara resen, sense advertir-los que s’ho podien estalviar perquè cap conserge prendria nota de les seves pregàries. Havia abdicat sense deixar hereus ni encarregats.

Mentre reculaven, al grup s’especulava que ho hauria deixat consumit per les drogues i l’alcohol. Eren tantes les ampolles buides del rebost que van calcular que per les seves venes hi deu córrer més vi que no pas sang, si és que encara és viu. Van passar per alt que al revister només hi haguessin còmics i pornografia. Li disculpaven les restes de coca. Els devots el perdonaven, doncs tothom té dret a passar una mala època.

Ara: no li costava res trucar.

Internet era el futur

Sun, 07 Mar 2010 16:50:00 +0100

Internet era el futur. No es veien negres jugant a golf ni a tennis. I les mares bufetejaven els fills sense temor a una querella. Eren els dies bons.

L’estiu durava tres mesos i no un. Vestíem calça curta, no ens havíem de depilar l’espatlla i ens podíem estirar al sofà sense que els peus traguessin el cap per sobre el reposabraços. Teníem la mida justa. Miràvem sèries de riures enllaunats i quedaven capítols dels Simpson que no havíem vist. Seguíem el règim del “menja que has de créixer” i existien els diumenges al matí.

Avui ens hem trobat els de la vella colla per fer balanç. Hem conclòs que no, que no compensa. Que els plaers de la vida adulta no es valen els esforços que impliquen. I en un gest de rebel·lió hem decidit que tindrem fills de seguida. Per tenir a prop el goig de qui encara no tem, ni dubta, ni escriu.